Recordau l’ordre de “#quedaacasa” que els governs ens varen demanar a la primavera perquè complíssim una quarantena domiciliària per aturar la propagació de la COVID-19? Així com passen de ràpid els esdeveniments, sembla que va ser ahir, però ens queda ja un poc lluny…
Recuper aquell moment de fa ja més de sis mesos perquè em fa reflexionar sobre un tema que ens està marcant d’aleshores ençà: l’espai on vivim s’ha convertit en un lloc de permanència, siguin quines siguin les característiques del domicili i independentment de les persones que el comparteixen o d’allà on es trobi.
De cop i volta, hem pres consciència de què significa viure en una bona casa. Ara es fa més urgent que mai la reflexió sobre què significa el Dret Humà a un habitatge digne, fixat a l’article 25,1 de la Declaració dels Drets Humans, però també sobre què és un habitatge adequat per viure-hi o què ens ha d’aportar aquest habitatge digne en termes de qualitat de vida.
“Res millora a les persones tant com una bona casa” (Patrick Geddes).
Si analitzam els nostres pobles i ciutats trobam infrahabitatges, sense llum natural o amb finestres petitíssimes, en condicions d’insalubritat, o en les quals hi viuen moltes persones sense un mínim espai de privacitat. Malaurdament, la realitat d’aquests infrahabitatges és que estan estretament lligats a la pobresa i a la vulnerabilitat social.
Però també veim com la manca d’una oferta adequada d’habitatge, tant públic com privat, provoca problemes, no només lligats a la vulnerabilitat social, sinó també lligats al desenvolupament social dels ciutadans, com pot ser l’emancipació tardana dels joves o haver de dedicar un percentatge cada vegada més alt del pressupost familiar a pagar el lloguer o l’hipoteca.
Dins de la complexitat del problema de l’habitatge, les polítiques públiques han d’anar, almanco, en dos sentits: per una banda, polítiques públiques integrals, on hi participin tots els actors implicats en la lluita contra la pobresa i la vulnerabilitat social, i on un d’aquests actors ha de ser la promoció d’habitatges dignes i adequats; i per l’altra, polítiques d’increment del parc d’habitatge, tant públic com privat i tant de lloguer com de compravenda.
Lligada a aquestes dues vies d’acció, és summament important la de la lluita contra l’especulació amb el control de preus, sobretot a les zones amb més pressió residencial.
Fa 10 anys vàrem viure una profunda crisi que va deixar moltíssima gent enrere i que es va caracteritzar per molts de desnonaments, agreujant molt més la situació de vulnerabilitat de les famílies.
Ara, la crisi social i econòmica derivada de la Covid-19 torna a posar l’habitatge en el centre d’atenció i preocupació d’aquestes famílies.
Per tant, l’habitatge també ha de ser el centre d’atenció i la preocupació de les polítiques públiques: l’habitatge ha de ser un dret fonamental.
Quan feim aquesta afirmació, cada vegada més estesa i més reclamada, ens trobam amb una gran part del problema: el dret a un habitatge ha de ser fonamental, però la nostra Constitució el configura com un principi rector de la política social i econòmica, com un mandat als poders públics, i no està emmarcat dins dels Títols I i II de la Constitució, entre els drets fonamentals.
La legislació autonòmica pal·lia aquesta mancança. L’Estatut d’Autonomia, al seu article 22, considera l’habitatge com un dret que afecta l’àmbit civil i social de les persones que no disposen de recursos suficients per a accedir a un habitatge digne i li dóna la categoria de dret subjectiu.
La Llei 5/2018, d’Habitatge de les Illes Balears, ja configura directament el dret a l’habitatge com un dret subjectiu, apropant-lo molt a convertir-lo en un dret fonamental, ja que dóna un mandat clar als poders públics perquè el desenvolupin.
Per tot això plegat, el desenvolupament d’aquest nou dret subjectiu que ens atorguen l’Estatut d’Autonomia i la Llei d’Habitatge, entès com el dret dels ciutadans a exigir dels poders públics poder disposar d’un habitatge digne i assequible, és un dels primers punts en l’agenda política post Covid-19 del Govern de les Illes Balears, amb un paper destacat en el Pacte de Reactivació.
Per tant, en aquests moments ens enfrontam a una nova fase en el ja llarg cicle de la crisi de l’habitatge, i ens enfrontam de nou al repte d’oferir solucions concretes i viables als ciutadans.
Els socialistes hem de donar una passa endavant i desplegar aquest nou dret subjectiu, sense perdre de vista les accions públiques tendents a l’increment del parc públic d’habitatge. Perquè d’aquesta manera, les administracions disposaran d’habitatges per poder respondre al dret que exposem al paràgraf anterior, però també permetrà controlar els preus de l’habitatge des de la intervenció en el mercat de lloguer amb la posada a disposició de més habitatges.
El Govern ja fa temps que està actuant en aquest sentit, i enguany ja n’estam veient molts de resultats, amb multitud de projectes d’Habitatge Públic en marxa arreu de les Illes que suposaran més de mig miler de pisos públics en construcció abans que acabi l’any. Són polítiques que duen el seu temps, que no es fan d’un dia per l’altre, però que ja estan veient la llum.
La manera com veim i percebem l’habitatge està canviant. I sobre aquests canvis és sobre allò que hem de treballar. El temps en què ens trobam ens planteja una “nova normalitat” i, en el cas de l’habitatge, entenem que estem obligats a construir una “nova normalitat” basada en una vertadera justícia social que comenci per un habitatge digne, adequat i assequible.
Mercedes Garrido
Diputada del PSIB-PSOE al Parlament de les Illes Balears
