Rellotge, calla i no diguis que l’infant s’acosta.
Serà espasa i trencarà totes les cadenes;
les grises rengleres d’arbres li ensenyaran arts de bruixes;
el seu cap serà penjat a la Porta Pintada
i el guardaran a la nit, perquè no parli.
(Auca de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, a Imitació del Foc, 1938)
Aquest 7 de febrer es compleixen 500 anys de l’inici de la Germania de Mallorca, una revolta de menestrals i forans que va durar entre 1521 i 1523, un fet cabdal en la nostra història, motiu pel qual celebram que hagin sortit diverses iniciatives per commemorar l’alçament dels agermanats. Tota comunitat humana s’explica per la seva història, i encara que de vegades els fets semblin llunyans en el temps no hi ha dubte que formen part del bagatge que ens ha fet com som.
Fets històrics de la importància de la Germania són sovint recordats amb ànim de servir de model, de reforçar una idea actual i, en aquest cas, certament ha succeït així. Al llarg del temps la historiografia ha analitzat la revolta agermanada des d’òptiques oposades.
Durant els segles posteriors a la revolta dels agermanats es parlà d’aquests des d’una visió conservadora, procliu a considerar-los poc més que criminals. No va ser fins al segle XIX que, en el marc de l’aparició del liberalisme polític, es revisa el tractament tradicional de la Germania i van aparèixer historiadors que van reivindicar els agermanats com un precedent dels lluitadors per la llibertat enfront d’altres estudiosos, com Josep Maria Quadrado, que van mantenir la visió conservadora, crítica amb l’alçament agermanat.
En aquesta època la memòria de la Germania i dels seus líders es reivindica públicament per primera vegada donant noms a carrers i places. Fins llavors el record que restava a Palma era el cap de Joanot Colom, líder principal de la revolta, dins una gàbia a la Porta Pintada, la qual va ser llevada el 1822, tres segles després de la seva execució, en la que va ser esquarterat, exhibint-se els seus trossos a distints llocs de Ciutat per escalivar el poble.
El 1840, en un ambient de triomf dels progressistes, es glorificà oficialment al líder agermanat. El retrat de Joanot Colom fou col·locat a la sala de sessions de l’Ajuntament de Palma, que el 1865 li dedicà un carrer: el que uneix la plaça de Cort amb la plaça Major, nom que va ser recuperat en el seny sentit original el 2009.
El 1868 el retrat de Colom fou passejat triomfalment per Palma en la celebració del triomf de la Revolució Gloriosa que havia expulsat a Isabel II del tron, en una clara identificació entre els revolucionaris liberals i els agermanats. El 1892 es va proclamar Joanot Colom Fill Il·lustre de Palma.
La II República fou una altra etapa en la qual destaca la reivindicació de la Germania i novament de la figura de Colom, a qui Pere Oliver Domenge dedicà una obra (Joanot Colom, instador del poble) i una plaça a Felanitx, d’on era natural el líder agermanat.
Alexandre Jaume, en un escrit de 1934 (La insurrección de octubre. Cataluña, Asturias, Baleares), es refereix a Joanot Colom com a víctima d’un brutal assassinat “por haber defendido la causa de los oprimidos”.
No hi ha dubte que els agermanats i els seus dirigents (Joan Crespí, Joanot Colom) s’han convertit en part d’una història reivindicada per les forces progressistes els dos darrers segles. Però, què va ser la Germania? Té, certament, aquest component de revolució social contra l’ordre establert?
Quan el 7 de febrer de 1521 es produí l’alçament, motivat perquè el poble volia alliberar els menestrals empresonats pel virrei Gurrea, es cridaven pel carrer -segons les cròniques- clams de “visca el rei”, però també “muiran els traydors”, “pac qui deu” i “ius est in armis”.
Varen alliberar els presos i varen proclamar Joan Crespí capità, a qui poc temps després mudarien el títol pel d’instador, el mateix que ostentaria Joanot Colom quan el substituís en el lideratge dels agermanats. No sols s’havien revoltat per alliberar els presos, també havien pres el poder polític a l’illa.
Eulàlia Duran es demana si la Germania va ser una revolta o una revolució, per concloure considerant que fou ambdues coses: una revolta que va acabar derivant en una revolució “en el sentit que fou l’intent d’un estament marginat de fer-se càrrec, ell sol, del govern municipal en detriment de les classes privilegiades”.
Josep Juan Vidal, a l’estudi fet per a l’Ajuntament de Palma (Els agermanats) explica les causes econòmiques i socials que provocaren la revolta i que venien d’anys enrere: ”les tensions socials sobrevisqueren durant la segona meitat del segle XV. A conseqüència de les repressives mesures de l’alçament forà, s’agreujà el procés d’empobriment de la pagesia, de la qual es beneficiaren els ciutadans”.
Es refereix a les revoltes protagonitzades pels habitants de la Mallorca rural que en diverses ocasions assetjaren Ciutat fruit d’un profund malestar social, de l’empobriment general de la població i de no ser ateses les seves demandes per cap dels estaments governants, provocant l’esclat de les revoltes foranes de 1390 i 1450, essent aquesta darrera l’alçament més recent en el temps quan es produí la revolta agermanada. Dels fet de 1450, el mateix Vidal ens diu: “l’alçament forà de 1450 fou una vertadera lluita de classes, que tenyí de sang els sòls de l’illa durant més de dos anys”.
Aquests fets deixaren també a l’imaginari col·lectiu un líder carismàtic en el record: Simó “Lo Tort Ballester”, a qui Guillem d’Efak va dedicar Sa cançó de Son Coletes, recordant-lo amb un final semblant al que tendria Joanot Colom: “I a lo Tort Ballester el penjaren escorxat de viu en viu. / I escamparen els seus trossos pels entreforcs dels camins”.
Guillem d’Efak acaba la cançó amb un missatge pessimista que ben bé podria referir-se a 1523:
“Després d’aquesta endemesa
tot romangué com abans;
els pobres més bocaclosa
i més viudes plorant plorant.
I no ploraven per elles,
ploraven pels seus infants”.
En la nostra opinió, la Germania fou un abans i un després en la història de la nostra terra, una revolta que dominà l’illa i que fou conseqüència de l’empobriment del poble i de la manca de resposta de les classes dominants, i que per tota resposta obtingué una brutal repressió que sembla ser la tràgica constant de les temptatives de progrés que han aparegut en distintes èpoques a les nostres illes, fins a la més propera de 1936, que també va intentar sembrar de sal la memòria del poble, com sembraren de sal el terreny de la casa esbucada de Joanot Colom.
Quan reivindicam ara la memòria dels assassinats per defensar el poble podem dir que aquella sal fou llavor i que la idea d’una societat més justa, més lliure i més igualitària perdura a pesar de tot.
Cosme Bonet
Vicepresident de la Fundació Gabriel Alomar
