Cal que recuperem el rumb per anar en la direcció que és necessària un cop aquesta crisi sanitària hagi passat o s’hagi, al menys, atenuat. És evident que la resposta ha de venir per un enfortiment del nostre sistema públic, en tots els aspectes.
Fa uns dies, el Corriere della Sera publicava una notícia on es veia la via Pignasecca, un dels carrers més populars i poblats de Nàpols. El vídeo que l’acompanyava mostrava el vial transitat per una gran quantitat de persones que feien la compra, amb el pas d’alguns vehicles de motor. La meva primera reacció fou la de criticar el comportament “incívic” dels napolitans.
En la meva crítica hi havia, implícita, una certa tendència que tenim alguns dels que estimam Itàlia a considerar al seu sud com el Mediterrani ideal, però també força desordenada i caòtica.
El vídeo el vaig compartir immediatament amb tots els meus contactes italians i vaig rebre les respostes que anticipava: “clar, ja se sap, el sud…”, “mira com són els napolitans…”, “no saben estar-se a casa…”, “són uns salvatges…”.
La meva primera reacció fou la de criticar el comportament “incívic” dels napolitans.
Després, vaig poder aprofundir en la notícia i vaig començar a visionar el vídeo amb calma. El que s’hi demostra és, contràriament al que havia pensat en un principi induït pel titular del diari, que la ciutat està complint amb el mandat del confinament i el que es veu a la via Pignasecca és justament una situació extraordinària si la comparam amb el que era habitual en aquest carrer abans de la pandèmia: una zona completament abarrotada de gent, cotxes i motos, on gairebé havies d’obrir-te pas a colzades.
A més, cal recordar que l’activitat a cel obert amb un entramat de botigues contigües és encara una cosa força habitual, igual que a la resta de ciutats del migjorn italià.
Per tant, el titular maliciós del diari que venia a ser alguna cosa de l’estil de “Així guarden la quarantena els napolitans” conduïa a prendre una conclusió completament distinta de la realitat: el compliment acurat de les normes de confinament.
El que s’hi demostra és, contràriament al que havia pensat en un principi induït pel titular del diari, que la ciutat està complint amb el mandat del confinament.
És més que evident que tots hem caigut, aquests dies, en aquesta trampa de l’acusació gratuïta. Ja sigui pel que consumim a través dels mitjans de comunicació i xarxes socials o senzillament quan veim a algú passejar-se sense motiu aparent pels carrers dels nostres pobles i ciutats.
He arribat a veure instruccions per no assetjar els pares que passegen amb els seus fills autistes i altres desbarats que ens haurien de fer avergonyir, per no parlar d’un exemple que ja voreja l’absurd, com és el dels Bombers de Palma demanant excuses a aquells que han molestat per fer feliç, durant uns minuts, a un infant el dia del seu aniversari.
El clima és prou delicat, la tensió es respira en l’ambient, i no és per menys. L’amenaça que sentim sobre els nostres caps, amb una pandèmia encara discretament controlada però de conseqüències ara mateix totalment incertes, no només per l’aspecte de la salut pública, ens inquieta i amb raó. Però, és motiu per arribar a aquests extrems?
És més que evident que tots hem caigut, aquests dies, en aquesta trampa de l’acusació gratuïta.
Dins aquesta situació trobam aquells que, des del partidisme (em neg a emprar per al seu cas la paraula “política”) i des d’alguns mitjans que serveixen a inequívocs interessos polítics i/o empresarials, intenten treure’n algun profit. Cerquen un culpable.
Però en aquest cas, no és un culpable per allò que ells entenguin com a subjecte que no compleix amb el seu deure cívic o públic. És més un culpable contra el qual dirigir, per un costat, les seves crítiques per treure’n un rèdit ideològic a curt i mitjà termini.
I, de l’altre, trobar un cap de turc que emmascari les seves decisions en el passat que ens han portat no a aquesta situació concreta -un virus absolutament impredictible-, sinó més aviat a haver-lo de combatre amb un sistema sanitari i d’ajuda a la dependència amb les defenses baixes.
Dins aquesta situació trobam aquells que, des del partidisme i des d’alguns mitjans que serveixen a inequívocs interessos polítics i/o empresarials, intenten treure’n algun profit.
D’aquests que apunten amb el dit acusador, en tenim uns quants.
Per un costat, el Partit Popular que, mitjançant la seva pitjor cara, la de Pablo Casado, crispen com sols saben fer ells la vida pública. Acusen el Govern de coalició de tots els mals del món, d’enganar, de no haver-se sabut anticipar i de mala gestió.
L’acusen subscrivint falsedats i altres calúmnies com la seva darrera tesi que foren les manifestacions del 8M (absolutament ideologitzades segons ells, però seguides tímidament per membres del seu propi partit, per allò de no perdre’s cap opinió de “postureo”) les culpables de l’expansió de l’epidèmia.
Esper equivocar-me, però estic convençut que així com s’han comportat en el passat, aquesta opció arribarà a prendre la mateixa consistència que va agafar la seva posició respecte dels atemptats de l’11M a Madrid on, ajudats amb mitjans de comunicació afins, el PP va mantenir la mentida fins a les darreres conseqüències, avergonyint la veritat i la decència política.
El Partit Popular crispa com sols saben fer ells la vida pública i acusen el Govern de coalició de tots els mals del món, d’enganar, de no haver-se sabut anticipar i de mala gestió.
La seva proposta alternativa és, ni més ni menys, posar les banderes a mig pal en els edificis oficials, funerals d’Estat i les ocurrències que van improvisant dia a dia (de recuperar la inversió pressupostària en Sanitat Pública i protegir els treballadors de tots els sectors, ni un mot, clar).
Una mena de neo-superstició que pretén trobar símbols per al conhort espiritual però que és incapaç de proporcionar, a la pandèmia que combatem, cap mena de solució pròpia del segle XXI. És talment com si ens trobàssim durant la Pesta Negra que assotà Europa el 1347, combatuda amb encens i imatges miraculoses.
Es fa més que evident que ni Casado ni la seva claca no han estat mai capaços d’adaptar-se als nous temps; no saben sortir de la foscor de l’Edat Mitjana.
Es fa més que evident que ni Casado ni la seva claca no han estat mai capaços d’adaptar-se als nous temps; no saben sortir de la foscor de l’Edat Mitjana.
El mateix podem dir de l’escissió del PP, el partit VOX, que competeixen amb els primers a veure qui crida més fort, qui fa la denúncia més agra o quina bolla ajuden a difondre a les xarxes amb l’únic propòsit de desestabilitzar el Govern. Encara que per això hagin d’omplir, figuradament, la Gran Vía de Madrid amb taüts coberts amb la bandera d’Espanya. Un ús fastigós del símbol que ens pot representar a tots, l’estendard bicolor, i del que commou i entristeix a tots, la mort dels que han traspassat per causa de la malaltia del COVID-19.
Que pretenen, doncs, emmascarar ambdós partits? Fàcil, les retallades en Sanitat que sistemàticament es perpetraren durant els governs del Partit Popular, ja sigui a la totalitat de l’Estat o a la mateixa Comunitat de Madrid, justament on ara l’epidèmia més cruenta es mostra: recordem que Aguirre i els seus successors han arribat a reduir en 3.300 els professionals dedicats a la Salut Pública, mentre que la població total ha augmentat en gairebé mig milió d’habitants a tota la regió.
Que pretenen, doncs, emmascarar ambdós partits? Fàcil, les retallades en Sanitat que sistemàticament es perpetraren durant els governs del Partit Popular.
També aquests dies estam veient com experts, i aprenents d’experts, copen titulars, pàgines de diaris i obren telenotícies sempre que la seva opinió sigui contrària a l’estratègia del Govern central (que ja ha rebut, per dues ocasions, la felicitació expressa de l’OMS en la manera en què s’està gestionant l’emergència sanitària en el territori espanyol).
Basta que l’opinió d’aquests professionals s’enquadri dins el full de ruta polític marcat per una força en concret. Un cas seria el d’Oriol Mitjà, epidemiòleg d’indiscutible prestigi (?) posat al servei dels processistes catalans per voluntat pròpia. L’han fet el seu neo Sant Jordi contra la pesta, la seva nova taula de salvació made in Catalunya.
També aquests dies estam veient com experts, i aprenents d’experts, copen titulars, pàgines de diaris i obren telenotícies sempre que la seva opinió sigui contrària a l’estratègia del Govern central.
En els tuits de Mitjà, rebuts ara com l’Evangeli pels seguidors de Torra, es troba la mesura i el guiatge per sortir de la pandèmia.
Quan diu que ha de dimitir tota la cúpula de la direcció espanyola encarregada de lluitar contra el virus encapçalada per Fernando Simón, tota una allau de trols i seguidors de JuntsxCat s’aboquen a reproduir-ho i a culpar a Madrid de “matar”, literalment, els ciutadans catalans (allò de “Madrid ens roba”, es veu, se’ls ha quedat curt).
Ara bé, parlar per exemple dels darrers estudis que demostren que la incidència del virus i ulteriors conseqüències és major a barriades més populars i densament poblades, l’anomenat el “cinturó vermell” de Barcelona, i en canvi als barris benestants de la part alta de la ciutat la propagació és menor, ni parlar-ne. No fos cosa que l’enfocament social de la malaltia, totalment necessari per ajudar-la a prevenir i aturar, els desbaratés el relat territorialista del seu “procés”.
En canvi, quan Mitjà diu “els catalans ho estem fent bé”, ressorgeix aquella necessitat de marcar la diferència, de l’ADN propi reivindicat pels nacionalistes i que resulta miserable quan s’exposa d’aquesta manera tan simplista sols per quadrar-ho amb les aspiracions secessionistes d’uns que no són ni la majoria de la societat catalana ni prou ganes tenen de representar als que no pensen exactament com ells.
També hi ha molt per emmascarar: el 3% de l’antiga Convergència, un desballestament de la sanitat pública impulsada des de temps d’Artur Mas i un conseller de Salut que era el president de les mútues privades de salut arribant a liquidar tots dos gairebé en un 9% els recursos destinats a la Sanitat Pública, etc. Van posar el llop a guardar al ramat però, clar… ara la culpa és del nou pastor, no del llop de sempre.
Amb l’ús partidista d’opinions científiques ens trobam amb una ciutadania que resulta propagadora d’un altre virus: el de l’odi i la ràbia.
Amb l’ús partidista d’opinions científiques o en la conversió de la discrepància en una arma política barroera en un moment en què més que mai es necessiten esforços per remar junts en la mateixa direcció, ens trobam amb una ciutadania que, conscientment o inconscientment, resulta ara propagadora d’un altre virus: el de l’odi i la ràbia.
Aquest virus, de fàcil extensió també com el COVID-19, fa que es comparteixin vídeos, notícies falses, afirmacions tretes de context, etc. El comú denominador és sempre criticar alguna mesura del Govern per lluitar contra la pandèmia, en els dos principals fronts que ara mateix tenim oberts: el de l’alerta sanitària i el del rescat econòmic de les persones més vulnerables.
El relat a la contra sempre és el mateix per construir la imatge que el Govern progressista no està fent res, no sap de res o vol maltractar algun col·lectiu específic.
Sempre trobam el típic testimoni d’una persona que o bé el sistema li ha resultat fallit o alguna de les noves mesures impulsades pel Govern no se li adapten o li resulten contradictòries amb les seves expectatives. De res serveix que s’hagin aprovat fins ara un paquet de mesures que suposen una fita inèdita en la nostra història recent, un autèntic rescat de les persones en ambdós nivells: sanitari i econòmic.
El relat a la contra sempre és el mateix per construir, dins l’imaginari col·lectiu, la imatge que o el Govern progressista no està fent res, o no sap de res o bé vol maltractar directament algun col·lectiu específic, ja siguin autònoms, petits empresaris, assalariats, etc. Tot s’hi val en aquesta crítica calumniosa estesa i que les xarxes socials ajuden a propagar de manera inflamable.
Una vergonya rere l’altra, tot responent a un l’objectiu de desprestigiar i embrutir l’exercici de la política i la democràcia.
Una vergonya rere l’altra, que ens enfronta entre nosaltres, tot responent a un altre objectiu que és el de desprestigiar i embrutir l’exercici de la política i la democràcia. Els atacs ja arriben als mateixos parlaments, tant l’estatal com els autonòmics, i s’arriba a qüestionar la validesa de les seves funcions. Segurament molts aspirarien al que va passar fa uns dies a l’assemblea hongaresa on es va produir un ultratge del parlamentarisme atorgant plenes funcions al seu primer ministre, l’ultradretà Orban.
Curiosament, sempre l’objecte de la pedrada és la base de la democràcia representativa, clau de volta del nostre sistema constitucional. Mentrestant, s’obvien els esforços que estan fent els professionals sanitaris i també d’altres sectors per mirar de trobar solucions als problemes que es van resolent dia a dia. Aquests sols compten els escassos minuts en què els dedicam els nostres aplaudiments a les vuit del vespre. La resta del temps, la “caverna” de la ultradreta i el nacionalisme els ignora i, si pogués, els seguiria maltractant.
Tots aquests judicis, elaborats a dies vista, allunyats del moment en què es prenen les decisions, són ara proferits amb quantitats ingents d’informació que en el moment inicial no es tenien.
Un dels altres temes preferits d’aquesta estratègia de desqualificació constant és la crítica per la “improvisació”. Tant se val que es publiquin estadístiques i cronogrames on es demostra la ràpida resposta del govern espanyol i l’aplicació, sense miraments, de mesures de reducció de la mobilitat dels ciutadans. Sempre hi ha una crítica preparada, sempre hi ha una comparació amb altres països, com per exemple la Xina (fins ara bescantada i titllada de dictadura) però que ara es revela, a criteri d’aquests mateixos opinadors, com una democràcia altament avançada que ens dona lliçons de control epidemiològic mentre nosaltres no deixam de ser uns mediocres aprenents.
Tots aquests judicis, sempre elaborats a dies vista, allunyats del moment en què es prenen les decisions, són ara proferits amb quantitats ingents d’informació que en el moment inicial no es tenien.
Ens hem convertit en un país farcit d’epidemiòlegs i que ocupen, sembla ser, també els escons dels principals partits de la dreta a l’oposició.
Ens hem convertit en un país farcit d’epidemiòlegs i que ocupen, sembla ser, també els escons dels principals partits de la dreta a l’oposició a les Corts Generals i també dels parlaments autonòmics on ells no tenen l’hegemonia de govern. Tant se val si per enmig del seu camí s’hi interposen professionals de reconegut prestigi, alts funcionaris o gabinets sencers que vetllen des de fa dècades per la salut pública. Res és un obstacle per als que des de la burla constant, el “meme”, la sàtira absurda… no deixen de generar el fang des d’on troben el material per modular les seves figures monstruoses per atacar a l’adversari polític.
Són jugadors experimentats, ja sabem que no s’han deturat fins ara per negar realitats com puguin ser el canvi climàtic on han arribat a convertir a defensores d’aquesta lluita, la sueca Greta Thunberg, en diana dels seus atacs infantiloides.
Ara, malauradament, segueixen aconseguint guanyar-se grans quantitats de seguidors a cops de tuit poca-soltes, carregats d’una demagògia precuinada i de consum ràpid.
Cada vegada que hi ha un avanç en el control de la pandèmia, els opositors reclamen mesures més estrictes o anar en una direcció encara no prevista.
Cada vegada que hi ha un avanç del Govern en el control de la pandèmia, els opositors reclamen mesures més estrictes o demanen anar en una direcció encara no prevista. Quan finalment s’hi va o s’implanta la mesura, bramen que o bé és una errada no haver-ho fet abans, o diuen que arriba tard, o que s’aplica de manera exagerada i perjudicial.
O alguns, com també hem vist a la nostra realitat local més immediata, fan veure que són ells els que fan trontollar al govern de l’Estat per atribuir-se com a propi un mèrit que no és altre que la planificació d’experts en el control de la pandèmia. Tot plegat un joc simplista, d’anades i vengudes, per fer veure quin en sap més i qui pot treure més rèdit de la manca de coratge o de previsió d’uns i altres.
El “cunyadisme” s’apodera del relat polític i ajuda a omplir portades i pàgines de notícies i opinions a molts mitjans, àvids de confrontació partidista.
Patíem ja una excessiva judicialització de la vida política. Ara hi afegirem les denúncies deslleials que ha anunciat l’oposició ultra que intenta guanyar als jutjats la representativitat que va perdre a les urnes. Tot s’hi val. Culpabilitzen l’altre, hem arribat a l’extrem de permetre que infàmies com allò del “virus xinès” arribin a calar dins el discurs polític d’alguns partits i, de retruc, a l’opinió pública.
El “cunyadisme” del qual popularment el nostre país alguna vegada n’ha resultat acumulador, s’apodera també dels relats dels polítics i ajuda a omplir portades i pàgines senceres de notícies i opinions a molts mitjans de comunicació, àvids de confrontació partidista. Si la pandèmia tenia un efecte igualador, ells intenten tombar-ho senyalant culpables, des dels membres del color polític contrari… fins als habitants de la república xinesa. Tot s’hi val en aquest joc irresponsable.
S’ha posat damunt la taula arribar a pactes d’Estat que assegurin la nostra economia, l’Estat del Benestar i la convivència. Serà el moment dels valents i dels que s’autoproclamen patriotes.
Cal que recuperem el rumb per anar en la direcció necessària un cop aquesta crisi sanitària hagi passat o s’hagi, al menys, atenuat. És evident que la resposta ha de venir per un enfortiment del sistema públic, en tots els aspectes. Les antigues receptes s’han demostrat inútils i, en alguns casos, letals. Els que ara se sumen a l’escarni públic i a potenciar allò de “com pitjor millor”, hauran de demostrar la seva alçada, si la tenen.
Els oferiments ja han estat plantejats de manera clara, per part de Pedro Sánchez i també per part del nostre govern autonòmic presidit per Francina Armengol. Han posat damunt la taula arribar a pactes d’Estat que assegurin la pervivència de la nostra economia, el nostre Estat del Benestar i la nostra convivència, des de l’enfocament de la sostenibilitat, en tots els nivells. Aquest serà el moment dels valents i dels que s’autoproclamen patriotes.
Palma, 11 d’abril de 2020
Joan Ferrer Ripoll
Secretari de Sostenibilitat del PSIB-PSOE i diputat del Parlament de les Illes Balears
