La nostra normalitat ha de canviar. El planeta també ho reclama: estam contaminant menys. Hem de canviar els hàbits. I ens hem de quedar amb el millor que ens ofereixen aquests dies: la solidaritat, la professionalitat, l’altruisme, l’ajuda mútua
Hi ha moments a la vida en què les circumstàncies et fan replantejar moltes coses, canviar hàbits, modificar prioritats. Moments individuals, normalment durs i inesperats, com una malaltia greu o la pèrdua d’un ésser estimat. Llavors feim el nostre particular exercici de reflexió, però sembla que el MÓN, la resta de la gent, aliens a la nostra “transformació”, segueix com sempre.
Ara, de sobte, estam vivint això mateix a nivell col·lectiu: les circumstàncies ens obliguen a aturar-nos, a estar confinats i a mantenir un distanciament social. De sobte, ens adonam de les coses que són realment importants: la principal, una Sanitat Pública Universal que atengui tothom i que tengui els recursos necessaris per fer-ho, tant de personal com de material i infraestructures.
De sobte, ens adonam de les coses que són realment importants: la principal, una Sanitat Pública Universal que atengui tothom i que tengui els recursos necessaris per fer-ho
Evidentment, essent aquesta una crisi sanitària, els primers a respondre són tots els professionals sanitaris, que s’estan deixant la pell cada dia per contenir la pandèmia i per cuidar i curar els malalts. Igualment necessari veim ara la inversió en investigació científica, per trobar medicaments i vacunes.
Però no menys important és l’Educació pública universal. I no estic parlant del fet que ara els pares i mares han de tenir els seus fills i filles a ca seva durant setmanes, fet que produeix diàriament diversos acudits a les xarxes socials. Estic parlant de l’Educació com a ascensor social i com a instrument per assolir equitat per a tothom.
Però no menys important és l’Educació pública universal com a ascensor social i com a instrument per assolir equitat per a tothom
Ens tornam a adonar que encara hi ha una desigualtat enorme entre alumnes que tenen accés a internet, recursos, materials i també pares i mares que tenen la possibilitat d’ajudar als seus fills, llars amb llibres, amb ordinadors…, i infants que no disposen de res d’això. Ens adonam que precisament el que lluita per suplir aquestes desigualtats d’origen és el nostre sistema educatiu i són els nostres docents, que ara estan desbordats intentant coordinar els seus alumnes a distància i a més estan preocupats per tots aquells alumnes amb més dificultats que poden quedar enrere.
El que lluita per suplir aquestes desigualtats d’origen són el nostre sistema educatiu i els docents, que estan desbordats intentant coordinar els alumnes a distància i preocupats per aquells amb més dificultats que poden quedar enrere
També alguns començaran a mirar amb altres ulls els professionals de les forces i cossos de seguretat, imprescindibles en aquesta crisi: des de muntar hospitals de campanya fins a haver d’encalçar els –per sort pocs– “listillos” que es boten el confinament per fer running o passejar un peluix o comprar el pa a 4 quilòmetres de ca seva. El vídeo de la policia local d’Algaida que canta als infants “En Joan petit” pels carrers del poble ha fet la volta al món. Aquest és el model de Policia Local de Proximitat que necessitam!
I n’hi ha que hauran après a respectar tots els treballadors i treballadores, sigui quina sigui la seva feina: qui parlava despectivament de certa ministra, anomenant-la “excajera” potser ara sap apreciar millor que tots els treballs són importants: què faríem sense tots els proveïdors d’aliments i productes bàsics, sense les persones que ens els venen, sense els transportistes, elpersonal de neteja, el de manteniment…? Alguns han descobert ara la possibilitat de rebre a ca seva fruites i verdures de temporada del nostre camp. Això és un canvi d’hàbits de consum i d’alimentació molt saludable.
Què faríem sense tots els proveïdors d’aliments i productes bàsics, sense les persones que ens els venen, sense els transportistes, el personal de neteja, el de manteniment…?
Per altra banda tornam a apreciar moltes coses que per falta de temps, per la rutina i l’estrès del dia a dia potser hem descuidat una mica: el contacte amb la família, amb els amics… l’exercici físic,… ara que n’estam privats, tot això ens sembla imprescindible. I recuperam el gust (i el temps) per la música, les arts, la lectura… I les activitats amb els nostres fills: fer pastissos, plastilina, jocs de taula, veure plegats una pel·lícula… Ahir pensava que a molts infants, quan recordin aquests dies d’aquí a uns anys, els semblarà la millor època de la seva infància: quan més temps passaven amb ells els seus pares.
Molts infants, quan recordin aquests dies d’aquí a uns anys, els semblarà la millor època de la seva infància: quan més temps passaven amb ells els seus pares
És cert que no he parlat del greu problema econòmic i laboral que aquesta crisi produeix a moltes famílies, i que hem de fer esforços enormes perquè ningú no quedi enrere en sortir-ne. I evidentment, el més greu: la pèrdua de vides humanes, de famílies que han de patir la pèrdua d’algun dels seus membres. Però crec que no podem sortir d’aquesta pandèmia i continuar igual que abans.
Crec que no podem sortir d’aquesta pandèmia i continuar igual que abans, i si aconseguim aturar-nos a reflexionar, sortirem d’aquesta crisi reforçats com a persones i com a comunitat
Fa uns dies vaig llegir una d’aquestes frases que ara circulen molt: No tornarem a la normalitat perquè la normalitat era el problema. La nostra normalitat ha de canviar. El planeta també ho reclama: estam contaminant menys. Hem de canviar els hàbits. I ens hem de quedar amb el millor que ens ofereixen aquests dies: la solidaritat, la professionalitat, l’altruisme, l’ajuda mútua. Vull donar les gràcies a tota la gent que ens està donant aquest exemple des de qualsevol àmbit.
Si aconseguim aturar-nos a reflexionar, sortirem d’aquesta crisi reforçats com a persones i com a comunitat.
Susanna Moll Kammerich
Senadora del PSIB-PSOE per Mallorca
