Seguim a tota velocitat, pensant només en una cultura dels satisfets fins que les portes toquen a casa nostra. Escoltem Greta: el pròxim repte serà salvar el planeta. Si no ho feim, no hi haurà segones oportunitats.
L’equip dels Socialistes de les Illes Balears (PSIB-PSOE) em va demanar fa uns dies que compartís les meves impressions des de casa, tancat i confinat, però, al mateix temps més connectat amb el món que mai gràcies a les noves tecnologies, les xarxes, el 4G i el wifi.
Vaig respondre que ho faria, però que necessitava uns dies per pair algunes idees que em rondaven pel cap. Aquí en compartesc algunes, que tal volta amb el temps seran més o menys acurades.
Però ara, en aquests moments, són les que sent. Des de casa, aïllats, podem accedir al món en temps real. Una paradoxa més d’aquest segle XXI que ens toca viure.
Necessitava uns dies per pair algunes idees que em rondaven pel cap. Aquí en compartesc algunes, que tal volta amb el temps seran més o menys acurades.
Aquesta és la primera reflexió que vull compartir amb vosaltres. Hem viscut, per primera vegada, una pandèmia en forma de “tsunami sanitari”, però també informatiu, que ha començat a la Xina i que segueix amb un efecte planetari sense precedents. No tenc record d’haver viscut una crisi sanitària d’aquesta dimensió i que afectàs tants països al mateix temps.
Hem viscut, per primera vegada, una pandèmia en forma de “tsunami sanitari”, però també informatiu, que ha començat a la Xina i que segueix amb un efecte planetari sense precedents.
El que és cert és que nosaltres podem estar a casa, però per a molta gent a altres països això no els salvarà, perquè no tenen accés a gairebé res. Val la pena dir-ho, ja que no és el mateix estar confinats en el món desenvolupat que a països on no es té accés a sabó o aigua, en els quals viure confinats és pràcticament impossible i amb sistemes de salut tan fràgils que probablement no puguin aguantar el més mínim dels embats d’un virus com aquest que ara ens posa a prova com a societat.
No és el mateix estar confinats en el món desenvolupat que a països on no es té accés a sabó o aigua, en els quals viure confinats és pràcticament impossible i amb sistemes de salut tan fràgils que probablement no puguin aguantar.
Molts de nosaltres, aquí, vivim per primera vegada una emergència sanitària en primera persona, amb vides perdudes que molts sentim com a nostres i pròpies.
Un tsunami i una tragèdia col.lectiva en temps real, amb una quantitat d’informació descomunal, que ens ha fet també conviure amb l’agreujant de l’impacte que té una sobredosi informativa, tant pel que fa als aspectes positius com els negatius.
No tenc dubte que aquesta potència expressada avui per les xarxes socials i els sistemes de missatgeria instantània, que ens han permès disposar d’informació de qualsevol racó del món en temps real -mirin, per exemple, el web de la John Hopkins University, que ens permet saber els casos del COVID-19 arreu de la Terra minut a minut-, a molts pot provocar encara més angoixa.
No tenc dubte que aquesta potència comunicativa que ens han permès disposar d’informació de qualsevol racó del món en temps real a molts pot provocar encara més angoixa.
Al mateix temps, s’ha demostrat que, si bé la desinformació -que no ha arribat amb les xarxes socials i amb whatsapp- ha existit, existeix i existirà.
El fet que l’opinió pública sigui, avui més que mai, una eina d’utilització anònima, individualitzada i en molts de casos aliena a l’ètica de la informació, té un impacte fonamental en les nostres vides. Aquesta crisi ho ha tornat a demostrar.
La meva segona reflexió té a veure amb la (pretesa) capacitat de preveure les emergències sanitàries de què fan gala molts aquests dies arreu, principalment a les xarxes socials.
La meva segona reflexió té a veure amb la (pretesa) capacitat de preveure les emergències sanitàries de què fan gala molts aquests dies arreu, principalment a les xarxes socials.
Ara sembla que el COVID-19 era un factor que alguns ja havien detectat, delimitat i eliminat abans que ningú. Malauradament, està més pròxim al ridícul tenir aquesta visió que la viscuda per les autoritats, i fins i tot per organismes internacionals com l’Organització Mundial de la Salut (OMS), que, com sempre treballen en funció de dades a les quals han de respondre.
Alguns, en funció del vent polític, ja coneixen la resposta, exactament com quan el 2015 van ser incapaços de gestionar l’arribada massiva de migrants.
Fer “futurologia en diferit” en el marc d’una crisi d’aquestes dimensions demostra la talla històrica d’alguns dels líders d’aquest i d’altres països.
Per descomptat, afrontar aquest virus no és fa només des del món sanitari. La ideologia compta.
Alguns parlen de neoliberalisme epidemiològic. Altres ho resumim amb les propostes inicials de Boris Johnson. Efectivament, no totes les ideologies confronten aquestes crisis de la mateixa manera.
Afrontar aquest virus no és fa només des del món sanitari. La ideologia compta. I, efectivament, no totes les ideologies confronten aquestes crisis de la mateixa manera.
Un neoliberalisme que fa encara més rics els rics, en situacions com aquesta fa propostes que demostren que actuen des d’una violència social estructural, debilitant el contracte social, reforçant els benestants i exposant encara més les capes socials més fràgils.
Països amb una perspectiva liberal com Holanda i el Regne Unit han demostrat una vegada més que prioritzen els interessos econòmics per damunt del projecte social de comunitat.
Països amb una perspectiva liberal com Holanda i el Regne Unit han demostrat una vegada més que prioritzen els interessos econòmics per damunt del projecte social de comunitat.
Aquí, a Espanya, seguint aquesta setmana des de casa el ple del Congrés dels Diputats de dimecres, en el qual vaig votar telemàticament per prorrogar l’Estat d’alarma durant quinze dies més, també tenc la percepció de dues coses.
Per una banda, que el temps i la història recordaran que en una crisi que sobretot és nova, però també molt pròpia de la velocitat del segle XXI, va demostrar que el Govern de Coalició va fer front a la crisi de forma més lleial amb la nostra societat que el segon i el tercer partits de l’oposició.
Per altra banda, que enfront d’una crisi de tal dimensió, alguns -als quals n’estic segur que la història recordarà gràcies a les actes de la sessió extraordinària del 25 de març-, van fer servir la crisi com una mercaderia política. Per sort, n’hi ha d’altres que comprenen que la unió és l’únic camí a seguir. Una unió que no vol dir no es pugui ser proactius amb propostes, suggeriments i crítiques constructives.
el temps i la història recordaran que en una crisi que sobretot és nova, però també molt pròpia de la velocitat del segle XXI, va demostrar que el Govern de Coalició va fer front a la crisi de forma més lleial amb la nostra societat que el segon i el tercer partits de l’oposició.
Diu Tony Judt en el pròleg de Postguerra, llibre fonamental per entendre l’Europa que som avui i que conta la segona meitat del breu segle XXI, citant Hobsbawn, que “som un continent petit, un apèndix asiàtic”, i malgrat això, sent minúsculs, el continent ha tornat a actuar més des de les sobiranies nacionals i, sobretot, els interessos propis, que com a conjunt i amb una governança federal.
Sense dubte, el postCOVID-19 obrirà molts interrogants socials, econòmics i polítics en els pròxims mesos. Però el risc més gran que correm és el d’una fractura que augmentin la precarietat i la desigualtat social i que, en conseqüència, això suposi un camp fèrtil per als populismes.
El postCOVID-19 obrirà molts interrogants socials, econòmics i polítics. Però el risc més gran que correm és el d’una fractura que augmentin la precarietat i la desigualtat social i que, en conseqüència, això suposi un camp fèrtil per als populismes.
Populismes que criden molt, però que aquesta crisi ha demostrat que no són el camí. Cercar enemics i culpables interiors, reforçar la idea d’enemics exteriors, proclamar la idea d’un estat fràgil socialment… Tot això són les receptes que ens faran encara més fràgils enfront d’aquestes amenaces.
L’única resposta per fer front aquestes crisis és reforçar el model social a partir d’un contracte social que permeti més cohesió i menys desigualtats.
L’única resposta per fer front aquestes crisis és reforçar el model social a partir d’un contracte social que permeti més cohesió i menys desigualtats.
Per últim, des de casa pens encara més que Greta tenia raó. No escoltam el planeta. Seguim a tota velocitat, pensant només en una cultura dels satisfets fins que les portes toquen a casa nostra.
Escoltem Greta: el pròxim repte, que ja és, serà salvar el planeta. Si no ho feim, no hi haurà segones oportunitats.
Pere Joan Pons Sampietro
Diputat del PSIB-PSOE al Congrés dels Diputats
