L’Històric: El 14 d’abril i el compromís dels socialistes amb la Segona República

Antoni Vidal Nicolau

El 14 d’abril s’obrí un nou període pels socialistes de Mallorca. Finalment, després de trenta-nou anys d’existència, des que es fundaren les agrupacions socialistes de Palma i Manacor, abandonaven el paper marginal dins l’oposició i entraren a formar part de les institucions de l’estat, en aquest cas dins la Segona República.

En el primer terç del segle XX, els socialistes a partir de les societats obreres de resistència havien tengut un paper influent dins l’àmbit de les relacions laborals, assolint la representació de la part treballadora en diferents sectors industrials i de serveis, especialment de Palma.

En canvi, en l’àmbit polític tengueren un paper poc rellevant. Així, es presentaren a totes les eleccions generals entre 1893 i 1920, en algunes ocasions en una coalició amb els republicans, però la xarxa caciquil dels partits dinàstics, especialment a la Part Forana, feien impossible obtenir cap resultat digne. A la vegada, en el cas de les eleccions municipals, a Palma una bona part del vot obrer es decantava per les candidatures republicanes. Només aconseguiren l’acta de regidor a Palma, Francesc Roca el 1909, Llorenç Bisbal el 1918 i Julià Ferretjans, el 1920. També s’han de destacar les actes de regidor que assoliren, per exemple, Mateu Soler a Manacor o Joan Monserrat Parets a Llucmajor, entre d’altres.

Durant la Dictadura de Primo de Rivera, els socialistes foren l’única força obrera permesa. Se’ls permeté desenvolupar una intensa activitat sindical que es reflectí en la constitució, el 1925, de la Federació Mallorquina de l’UGT que el 1927 es convertí en la Federació Balear de l’UGT. En aquell mateix període i pel que fa a les agrupacions socialistes, només es mantengué activa la de Palma i amb pocs afiliats, mentre que la de Llucmajor es reconstituí el 1927 i la de Manacor, el 1930.

Ara bé, entre el 1930 i el 1931 amb la caiguda de la Dictadura de Primo de  Rivera i el curt període del general Berenguer, els socialistes mallorquins ampliaren la seva base social i es constituïren nombroses agrupacions socialistes a la Part Forana i diferents grups socialistes a les barriades de Palma.

Els socialistes s’incorporaren al Front Antimonàrquic juntament amb el Partit Republicà Federal i presentaren candidatures conjuntes en les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931. En el cas de Palma els socialistes presentaren vuit candidats, dels quals en foren elegits quatre (Llorenç Bisbal, Ignasi Ferretjans, Jaume García i Jaume Bauzà). Finalment, els resultats de les eleccions de Palma se suspengueren i es convocaren noves eleccions municipals pel 31 de maig. Mentrestant, es constituí una comissió gestora municipal que seria presidida per Llorenç Bisbal que es convertí en el primer batle de Palma de la República. Malauradament, el 14 d’abril  Llorenç Bisbal no pogué prendre possessió del càrrec perquè es trobava al llit, malalt d’una afecció que havia contret a la Guerra de Cuba i que patí al llarg de la seva vida. Bisbal demanà al seu amic Alexandre Jaume que prengués possessió del càrrec de batle en el seu nom.

El mateix 14 d’abril el Front Antimonàrquic es reuní per designar els principals càrrecs de les institucions republicanes. Mentre els socialistes ocuparien la batlia de Palma, amb Llorenç Bisbal; els republicans federals es quedarien amb el càrrec de govenador civil per part de Francesc Carreras i la presidència de la Diputació Provincial que seria ocupada per  Francesc Julià.

Així, s’obrí una nova etapa pels socialistes en què assumien, com hem dit, per primera vegada la responsabilitat del govern. A Madrid dins el govern provisional de la República, presidit per Niceto Alcalá-Zamora, hi havia tres ministres socialistes. Indalecio Prieto, ministre d’Obres Públiques, Francisco Largo Caballero, ministre de Treball i Fernando de los Ríos, ministre d’Estat. En el cas de Mallorca, la batlia de Palma, per ventura, era el càrrec amb major projecció pública. És evident que el governador civil era el representant del govern de la República a les Illes Balears, però era vist com el garant de la República a la província. Per la seva banda, la presidència de la Diputació Provincial no tenia el pes ni la transcendència de la batlia de Palma.

La designació de Llorenç Bisbal com a batle era el reconeixement als més de trenta anys de vida pública i política del principal dirigent socialista de Mallorca. Després de la repetició de les eleccions municipals del maig de 1931, on els socialistes obtingueren vuit regidors,  Llorenç Bisbal fou elegit batle de Palma per gairebé la totalitat dels regidors,  només hi hagué dos vots en blanc.

Durant el que quedà del mes d’abril i gairebé durant tot el mes de maig els socialistes visqueren l’eufòria pel canvi polític i per les expectatives en les propostes polítiques que pretenien impulsar. Tengueren lloc diversos homenatges al mateix Llorenç Bisbal per part de la direcció de l’empresa GESA on ell hi treballava, un altre homenatge rebé Jaume García per haver estat el regidor que aconseguí més vots en la repetició de les eleccions que fou organitzat per la plantilla de treballadors de GESA on també ell hi treballava. A la vegada n’hi hagué un altre als regidors socialistes del tercer districte que havien sortit elegits i haver-se imposat a les maniobres dels financers Salas i March.

Però el mes de juny, la realitat feu que els socialistes despertassin del somni en el qual s’havien immergit des de la proclamació de la República. Ells es pensaven que amb el canvi de règim, s’acabarien els conflictes laborals perquè el paper mediador del governador i la política engegada pel ministeri de Treball de Largo Caballero permetrien que la part treballadora i l’empresarial assolissin sense gaires entrebancs uns acords, beneficiosos per les dues parts. Però els anarcosindicalistes i els comunistes aprofitaren la nova conjuntura per posar en evidència les contradiccions de les forces polítiques que donaven suport al govern de la República. En aquest cas, el conflicte que sorgí entre els treballadors del port de Palma evidencià la dificultat dels socialistes de defensar l’acció de govern i a la vegada també donar suport a actuacions reivindicatives com la vaga, els piquets i les manifestacions no autoritzades que dugueren a terme els treballadors d’aquest sector. La situació encara es complicà més quan la policia detingué alguns dirigents comunistes pels aldarulls haguts en un col·legi electoral el mes de juny. Com a resposta, els comunistes amb el suport dels anarcosindicalistes convocaren una vaga general i per sorpresa dels dirigents socialistes, aquesta fou seguida majoritàriament pels afiliats als sindicats de la UGT.

Llorenç Bisbal se sentia responsable del fracàs en els intents de mediar en el conflicte i presentà per primera vegada la dimissió com a batle de Palma, que no li fou acceptada pels regidors, tant el de la coalició republicanosocialista com els de l’oposició.

Durant els següents mesos, les tensions entre els membres de la coalició republicanosocialista s’aguditzaren. Per una banda, els republicans federals es rompien entre, per una part, els seguidors del Partit Radical de Lerroux, que a Mallorca seran liderats per  Francesc Julià, i, per una altra, els partidaris d’un republicanisme d’esquerres que representava Manuel Azaña i que a Mallorca foren liderats per Emili Darder. Però també dins el socialisme de Palma es produí una escissió. Un sector liderat per Jaume García i Jaume Bauzà partidari de rompre l’entesa amb els republicans acabà per constituir l’Agrupació Socialista Independent l’octubre de 1931 i aquest serà el motiu de la dimissió de Llorenç Bisbal com a batle de Palma.

El 1932 sorgí la Federació Socialista Balear després que s’hagués constituït l’Agrupació Sociaista d’Eivissa. Durant els següents anys, la Federació Socialista Balear com també la UGT de Balears visqué la divisió entre els seguidors de Largo Caballero i Indalecio Prieto.

En els primers anys de la Segona República, a Mallorca el socialisme tengué com a protagonistes a diferents dirigents que s’havien iniciat en períodes anteriors. Per exemple, Llorenç Bisbal, Jaume Bauzà, Miquel Porcel i Joan Monserrat Parets s’hi afiliaren als primers anys del segle XX; per altra banda, Ignasi Ferretjans, Jaume García i Alexandre Jaume en el segon decenni del segle, mentre que una tercera generació s’incorporaria al final del tercer decenni o a l’inici del període republicà com foren Ramon García Galán, Josep Bernat, Ferran Radó, entre d’altres.

En definitiva, la proclamació de la Segona República inicià un nou període de la política en la que els socialistes se sentien compromesos a garantir-ne la seva estabilitat, tal com manifestaren les executives del PSOE i la UGT que feien públic el mateix 14 d’abril el seu compromís amb l’estabilitat del nou règim:

“Prestar todo su apoyo al naciente régimen republicano, a cuyo logro tan activamente han contribuido nuestros dos organismos nacionales, y oponerse con toda la energía que las circunstancias demanden a cualquier intento encaminado a obstaculizar el normal desarrollo de la República que empieza. A tal fin, las Ejecutivas del Partido Socialista y de la Unión General de Trabajadores recaban de sus representados la máxima disciplina y atención vigilante para cumplir inmediatamente las órdenes que fuera preciso circular. Bien entendido que no deben atenderse otras indicaciones que aquellas que procedan de los organismos responsables.

En ningún caso se tomarán en consideración las sugerencias que pudieran deslizarse entre los afiliados al Partido Socialista y a la Unión General de Trabajadores con el propósito de crear desórdenes, que perjudicarían al régimen cuya principal defensa nos está encomendada.”

(El Obrero Balear, 24 d’abril de 1931, p. 3.)