Jaume Mateu, secretari de Medi Ambient i Sostenibilitat dels i les Socialistes de Mallorca
Un dels efectes col·laterals de la crisi del COVID-19 ha estat la reducció radical dels moviments, i per tant de la mobilitat, de la nostra societat. Disciplinats i solidaris, tots hem acceptat un confinament absolut, i hem limitat de forma dràstica els nostres desplaçaments, centrant-nos únicament a aquells d’urgent necessitat. Els desplaçaments són ara per força d’estricta proximitat (per a les compres més bàsiques, per a les necessitats urgents), deixant els de més llarga distància per a aquells treballadors i treballadores que com a servei essencial requereixen moure’s. Hem respost admirablement bé al que ens han ordenat les autoritats sanitàries. I hem d’estar orgullosos de l’alt grau de responsabilitat cívica i de solidaritat que hem assolit com a societat, perquè està fent tombar la corba dels contagis de forma evident.
Les dades de mobilitat corroboren aquesta impressió. Un indicador que ens mostra com de bé ho estam fent és el de la demanda de transport públic, que ha arribat a caure fins al 97% (dades del Govern de les Illes Balears) en cap de setmana. Pràcticament zero. El mateix ens indiquen les dades de Google per al conjunt de les Balears, que marquen reduccions de -88% en dades de trànsit a les carreteres. En disposar de més dades podrem observar com el COVID-19 ha provocat la major baixada de mobilitat de la nostra història recent, segurament molt més dràstica que la que es produí durant la crisi del petroli de 1973. Carreteres i carrers buits en són la imatge més evident quan guaitam per la finestra.
En comparació, les darreres dades que va publicar la Direcció General d’Energia i Canvi Climàtic ens mostren com, durant la segona quinzena de març, les emissions de Diòxid de Nitrogen de l’estació de Foners, al costat de les avingudes de Palma, varen caure més d’un 60%, en comparació amb la setmana anterior. Tenim per tant un episodi “involuntari” de màxima qualitat atmosfèrica, i que es notarà òbviament en termes de reducció d’emissions d’efecte hivernacle a l’atmosfera. Hi haurà, segur, una baixada molt important d’emissions: la lluita contra el canvi climàtic en sortirà beneficiada.
Davant tots aquests fets cau pel seu propi pes la reflexió sobre aquest fràgil equilibri entre el manteniment de l’activitat socioeconòmica i la sostenibilitat ambiental. Realment només som capaços de revertir dràsticament el nostre impacte sobre el planeta quan patim una crisi que té conseqüències molt dures en termes socials i econòmics? Realment no hauríem de treballar per aconseguir que les dues coses, activitat econòmica i equitat social versus sostenibilitat ambiental fossin sempre compatibles?
Aquest dilema no és nou, i les Balears en som un bon exemple: fa anys que discutim sobre la sostenibilitat del nostre model socioeconòmic i el seu impacte ambiental; i hem pres mesures valentes per anar millorant en aquest sentit. Però mai com aquests dies s’havia pogut fer una demostració clara, visual, a l’abast de tothom, de com canvia el món quan nosaltres ens amagam i els aeroports i les carreteres queden deserts. I això, lluny d’esser una bona notícia, no deixa de mostrar-nos el difícil que ens és assolir objectius ambientals més bàsics, desplegant polítiques valentes que ens ajudin a corregir els efectes negatius del nostre model socioeconòmic; quan probablement, a llarg termini, aquestes polítiques seran el que ens garantirà el nostre futur com a societat i com a espècie.
Referents, pel que fa a mobilitat, en tenim molts. El més clàssic és el dels Països Baixos, molt sovint exemple a seguir en aquestes polítiques. Allà fou precisament la crisi del petroli, de 1973, la que juntament amb un alt grau de sensibilització social envers l’elevadíssim nombre de morts i ferits en accidents de trànsit ajudà a provocar el canvi en les polítiques de mobilitat que ha conduït al model de mobilitat que avui per avui coneixem en aquests països. Àmsterdam, 1973, podria esser ben bé el punt d’inflexió que marcà aquest canvi de model. Però en tenim més. Segurament cap de la forma de les nostres ciutats (sobretot aquelles on s’enderrocaren les murades) s’explica sense les corrents higienistes i l’impacte de les diferents plagues que a finals del XIX i principis del XX ocorregueren, i que canviaren la forma de concebre els espais públics urbans i les polítiques sanitàries en aquests entorns.
És la crisi del COVID-19 el nostre particular “Amsterdam 1973”? Ho podria esser. Però per a això cal que aprofitem la situació per recuperar la normalitat d’una altra forma, pel que fa a la mobilitat. De les lliçons que ens en durem d’aquesta crisi en podem destacar diverses. De la necessitat d’estar a casa i a la vegada proveir-nos de productes bàsics hem recuperat la “cultura de la proximitat”: anant a comprar a les botigues de poble i de barriada, encarregant fruita, carn i verdura als nostres pagesos, i redescobrint en els nostres veïns i veïnes una nova forma de fer “comunitat”, de fer barri, de fer poble. Del teletreball, hem après que moltes coses es poden fer a distància, que podem adaptar els horaris laborals per fer-los compatibles amb la nostra vida familiar, i que podem esser molt més ràpids i eficients a l’hora de treballar. S’ha demostrat que les noves tecnologies poden ajudar a reduir desplaçaments si en feim un bon ús.
Del transport públic, hem après que és un servei essencial per a la nostra societat: encara que s’ha reduït, ha continuat fent servei per no deixar ningú desatès. De la reducció del trànsit, hem descobert què significa poder escoltar el cant dels ocells a les nostres ciutats i valorar molt més la qualitat de l’aire, i el confort i benestar que suposa la reducció del nivell de renou.
A partir d’aquí, hauríem de plantejar-nos una tornada a la feina diferent, quan progressivament es vagi produint el “desconfinament”. Pensem-hi: podem trobar una forma diferent de dur els nins a escola, mantenint els carrers amb el menor trànsit possible? Podem plantejar-nos, amb un gran acord entre empresaris i treballadors, adaptar els horaris laborals per facilitar que la gent acudeixi a la feina sense dependre sempre del cotxe? Podem treballar nous hàbits de consum per evitar haver de desplaçar-nos forçosament en cotxe per a satisfer-los? Podem apostar per més i millor transport públic a fi de facilitar que la gent opti per aquests sistemes en lloc de tornar al cotxe?
Personalment pens que sí, que ho podem aprofitar. És qüestió, de nou de responsabilitat social i cívica. Amb les mesures derivades de la crisi del COVID-19 ens hem demostrat que si ens ho proposam, tots junts, ho podem aconseguir. Facem el mateix en tornar a la normalitat, i segur que el nostre futur serà molt millor.
Source: Actualitat Fedaració Mallorca
