Article del senador per Mallorca i president de la Federació Socialista de Mallorca, Cosme Bonet
Un cop queda clar el triomf de la candidatura demòcrata encapçalada per Joe Biden, amb Kamala Harris de candidata a la vicepresidència dels Estats Units d’Amèrica, tot i l’anunciada “batalla legal” del candidat derrotat, Donald Trump, ve el moment de les anàlisis menys apassionades, on les esperances obertes a molta gent per la derrota de Trump, convertida en derrota del que significa i no només de qui ha estat el POTUS durant aquests darrers quatre anys, donin pas a la realitat de gestionar els Estats Units en l’era post-Trump. Va’t aquí la meva aportació a la reflexió que s’obri ara.
El sistema electoral nord-americà és peculiar, o ens sembla peculiar des de l’experiència europea i en concret espanyola, els electors no elegeixen directament al President sinó a un col·legi electoral, en realitat una ficció que té a veure en la fórmula escollida per designar el cap de l’executiu a una República que va néixer al segle XVIII, el sistema fa que de vegades el candidat més votat no sigui elegit, ha passat en diverses ocasions: el 1888 Harrison derrotà a Cleveland, tot i tenir aquest darrer més vots populars, i el 2000 i el 2016 els passà als candidats demòcrates Al Gore i Hillary Clinton, amb més vots de la ciutadania però sumant menys delegats que George W. Bush i Donald Trump. Biden ha guanyat a Trump en les dues mesures, no hi ha dubte de la legitimitat de la nova presidència, tot i que a l’era de les fakenews el candidat derrotat intenti crear un relat diferent des del moment que va calcular que no repetiria, convertint-se en un dels pocs presidents que no revalida el càrrec.
Aquesta és una característica del sistema polític nord-americà a destacar, durant el segle XX i el que duim del XXI els presidents en exercici han derrotat als aspirants, l’excepció s’ha donat, va ser excepció George H. Bush, derrotat per Bill Clinton el 1992, i també Jimmy Carter, derrotat per Ronald Reagan el 1980. Per trobar un altre antecedent ens hem de remuntar a Herbert Hoover el 1932, derrotat de forma contundent per l’aspirant Franklin D. Roosevelt. Trump se suma així a les excepcions dins de la tradició democràtica nord-americana, ha aconseguit amb el seu estil de lideratge polaritzar la societat i mobilitzar el vot contrari a la seva continuïtat, i tot i aconseguir un ample suport (no es pot negar), aquest no ha estat suficient. Després de comptar podem concloure que la societat nord-americana ha estat capaç de reaccionar enfront d’una presidència que estava basada en la provocació, en la ruptura de consensos bàsics per a la democràcia, en la ruptura amb els aliats internacionals, en la ruptura amb la lluita contra el canvi climàtic, en definitiva, amb una presidència que es pot considerar part del moviment populista conservador. Una possible lliçó a extreure és la poca consistència que té aquest populisme a l’hora de gestionar, i la pandèmia ha estat una prova insuperable per l’estil de govern de Trump. Com en altres ocasions, en moments de dificultats, la democràcia ha fet un canvi al timó, i en aquest sentit podem entendre que Roosevelt derrotàs a Hoover en el marc de la Gran Depressió posterior al Crack de 1929, que Reagan s’imposàs a un Carter que venia de governar un país tocat tant per la crisi del petroli (la segona crisi del petroli, de 1979, agafa de ple la seva presidència) i per la manca de confiança en les institucions després de l’escàndol watergate; o que Bill Clinton derrotàs a Bush en el marc de la crisi econòmica de 1990 (“és l’economia”). En part ha succeït el mateix, Trump no ha estat vist com un president capaç de liderar una de les principals potències mundials en el marc d’una crisi sanitària i econòmica d’abast global i a la que no es pot aventurar el moment de finalitzar. Potser Biden no és un Roosevelt, ni tan sols un Reagan o un Clinton, però guanya en la comparació, aporta el que s’ha definit com a moderació, en alguns articles d’opinió aquests dies, i que pot ser a ca nostra definiríem com a seny.
Quan encara era estudiant de ciències polítiques a Barcelona vaig trobar a una llibreria de vell un breu tractat de 1954, “El sistema político norteamericano” d’un enginyer i economista, David Cushman Coyle, qui quan parlava precisament del funcionament del sistema electoral nordamericà feia aquesta reflexió:”A menudo se ha observado el hecho de que, cuando los norteamericanos no se consideran en peligro, los partidos ofrecen a los electores figurones con escasa capacidad directiva. Pero, cuando surge el mal tiempo, proporcionan, por algún procedimiento misterioso, hombres como Lincoln y Wilson.” Pot ser s’ha superat al “figurón con escasa capacidad directiva”, però serà Biden un Lincoln o Wilson?
Aquest és un altre efecte a tenir en compte: les esperances dipositades en l’administració Biden potser siguin excessives per als reptes que haurà d’afrontar. No només la immediata reacció a la gestió de la pandèmia, haurà de fer front a la ruptura de l’administració Trump amb els aliats, amb la governança global, amb els compromisos internacionals, enmig d’una crisi econòmica d’abast planetari i per superar la qual hauran de teixir-se noves aliances, reprendre les relacions amb Europa, definir el posicionament amb Xina, principalment. També hi ha moltes esperances dipositades en el que representa Kamala Harris en l’històric resultat d’aquest novembre de 2020, i en aquest aspecte no es pot negar que la Vicepresidenta Harris ha romput un sostre de vidre que és un missatge per a totes les dones del món, tal com va expressar ella mateixa, la primera dona que arriba a la vicepresidència de la potència mundial és un símbol, un missatge incorporat en el mateix fet, un efecte cercat pel Partit Demòcrata, i també una reacció a aquest discurs obertament antifeminista del qual solen combregar tots els populismes conservadors actuals, per tant, una derrota més d’aquests.
Per altra banda, Trump potser ja no serà President a partir del 20 de gener proper, però que quedarà del “trumpisme”, que abans hem definit com un populisme conservador?
Pot ser una definició massa simple, Trump no és un cas assimilable als partits o líders populistes de dretes que han aparegut a Europa, en molts de casos neo-nacionalismes agressius a qui incomoda la idea d’una governança global, en el cas d’Europa, qüestionant obertament el paper de la Unió Europea, arribant o no al poder, però sempre des d’una crítica a un suposat establishment, al que converteixen en “l’altre”, contra el qual elaboren el seu discurs de confrontació, que després acaba incloent a minories racials, negant la diversitat sexual, menyspreant la igualtat entre dones i homes, etc… El cas de Trump és diferent perquè ha aconseguit el lideratge d’un dels partits de l’establishment, que li ha obert les portes de la presidència d’una potència mundial, superant a altres líders amb tota seguretat més capacitats que ell. Ha passat i pot tornar a passar. Segurament per la mateixa idiosincràsia del sistema polític nord-americà. Podria passar al nostre entorn més proper? Al nostre partit? Un líder amb un discurs populista desfermat amb el control d’un dels partits amb capacitat de dirigir el país? Va passar alguna cosa així amb Salvini, podria passar a Espanya? Aquest és el perill per partits que han decidit conviure amb discursos o aliats populistes o obertament feixistes. Un toc d’atenció, sobretot perquè existeix una part de la societat disposada a deixar-se endur per aquest discurs, que des de la frustració comprarà les anàlisis simplistes i les receptes senzilles que proposen, i que pot estar molt de temps en obrir els ulls. Però, tornant a Trump, és el partit republicà nord-americà qui haurà de fer una profunda reflexió de com ha estat possible aquesta presidència, de la que s’han desmarcat expresidents, governadors i líders de provada solvència del mateix partit.
Els discursos populistes sempre han estat presents, per boca de dirigents amb tendències d’aquest tipus, o enmig de campanyes electorals on s’han adoptat discursos populistes cercant un millor resultat electoral, recordem que gran part del relat de Trump el 2016 es basava a presentar-se com el representant de l’anti-Washington, l’antiestablishment, un “sistema” que representava la seva adversària demòcrata, Hillary Clinton. No va ser el primer a emprar aquest tipus de missatges, l’escriptor Gore Vidal, fí analista de la història i la política nord-americanes, escrivia el 1994 a un article publicat a “The Nation” titulat “Patriotismo”:”Durante el última cuarto de sigulo, todo político de fuste se ha enfrentado a Washington, a los miembros de los grupos de presión, a los que están dentro del Gobierno, a la clase dirigente ‘venal y opresiva’ de Jefferson (…) Cabría pensar que es muy difícil vivir con una contradicción tan absoluta. Por ejemplo, tanto Carter como Reagan hicieron campaña contra Washington, y ambos ganaron. Ninguno de los dos entendió por qué la gente votó por él. Ninguno hizo la más leve tentativa, ni siquiera a nivel ornamental, de parar los pies a la tiránica capital de Jefferson.” El discurs “anti” sempre ha tengut qui ha cregut en ell, és el discurs que respon de forma simple a la frustració de molts en situacions com una crisi econòmica, a on davant la manca de solucions es cerca un enemic, sigui l’establishment, siguin els comunistes, siguin els diferents. Pot ser simplificam, però creïn que en realitat a això es redueix en bona part el discurs populista: en enfocar la frustració cap a un enemic inventat. És l’antisemitisme de sempre, és contra el que ens advertia Umberto Eco a “Contra el fascismo”:” los únicos que pueden ofrecer una identidad a la nación son los enemigos. De esta forma, en la raíz de la psicología ur-fascista está la obsesión por el complot, posiblemente internacional. Los seguidores deben sentirse asediados. La manera más fácil de conseguir que surja un complot es apelar a la xenofobia”.
Trump acaba la seva presidència, precisament, apel·lant a l’existència d’un complot per falsejar els resultats electorals, a ell possiblement no li serveixi per mantenir-se al poder, però aquest relat servirà per donar continuïtat al populisme “trumpista”…o no, pot ser la caiguda d’una personalitat com Trump faci obrir els ulls a molta gent enganada pel discurs fàcil i contradictori dels populismes conservadors.
