Lorena Oliver, consellera del Grup Socialista al Consell de Mallorca
Durant els primers dies del confinament, just després de la declaració de l’Estat d’Alarma, em van venir sovint al cap els grans paral·lelismes de l’actual crisi del Coronavirus i la Guerra Civil a l’Espanya del 36.
Abans de la guerra i, inclús en els primers dies d’aquesta, la majoria de la població duia una vida normal, mai s’hagueren imaginat el que vendria després. Exactament igual que amb l’actual crisi, ni tan sols els experts en la matèria sabien què ens suposaria el COVID-19: confinament de la població, col·lapse del sistema sanitari a algunes comunitats autònomes, milers de morts i una crisi social i econòmica sense precedents.
També amb la guerra, milers de persones hagueren d’amagar-se i confinar-se a casa durant mesos, inclús anys, sense poder sortir per a no ser trobats. Igualment, el sistema sanitari d’aquella època es va veure totalment sobrepassat, improvisant hospitals de campanya, amb manca de material sanitari i personal. També, en aquell moment, la població confeccionà material, donà sang i es formà a infermeres per proveir els hospitals de personal, com ho han fet ara estudiants de carreres sanitàries. I desgraciadament també, milers de persones i famílies hagueren de sentir el dolor de la pèrdua d’éssers estimats, que mai tornaren a veure i dels que mai es varen poder acomiadar.
Mentre divagava en aquests pensaments, ara ja fa més d’un mes, vaig pensar que hi havia alguna cosa que diferenciava profundament ambdues situacions: ara, l’enemic era comú. Aquell pensament em va reconfortar, perquè ara remaríem tots cap a la mateixa direcció. Però a mesura que les setmanes varen anar avançant, em vaig adonar que estava profundament equivocada i, aquella sensació que em va reconfortar inicialment, s’ha convertit en vergonya, indignació i tristesa.
Vergonya, perquè mentre gran part de la població demostra un comportament cívic exemplar, una profunda solidaritat i l’entrega absoluta de professionals de diferents àmbits en la lluita contra la pandèmia, la dreta i la ultradreta política d’aquest país es dediquen a innovar en misèria moral, instrumentalitzar les morts i jugar amb el dolor de les famílies. En lloc de fer propostes per afrontar una crisi sanitària mundial, la seva lluita ho és contra el Govern. Ens acusen de mentiders, criminals, assassins, arrogants, incompetents, entre d’altres qualificatius. Les xarxes socials s’omplen dia a dia de “fake news”, de “bulos” miserables que confonen a la població, que generen més angoixa en un moment i en una situació que per sí mateixa ja ho és.
Indignació,per no haver après res, per repetir els mateixos errors, per no ser capaços de posar-nos d’acord ni amb una pandèmia. Aquesta crisi hauria de ser una oportunitat per demostrar a la ciutadania que la classe política està a l’altura de les circumstàncies, posant davant de tot l’interès comú.
Tristesa,per no poder posar l’èmfasi en tot allò que ens uneix, que és més que el que ens separa, per no estar a l’altura de les heroïnes i herois que estan lluitant a les trinxeres per salvar les nostres vides, posant en risc les seves.
En aquests moments, els mateixos que representen el poder econòmic que, en èpoques de creixement lluiten per reduir les competències de l’Estat, els serveis públics, que demanen de manera incansable privatitzar tot allò que pugui ser rendible, que volen retallar la despesa social i que el mercat sigui lliure, avui, de manera hipòcrita, situen la seva mirada en l’Estat, com a únic responsable de tot, de la mateixa gestió de la crisi sanitària i també, de la resolució del drama social i econòmic que tenim per endavant, però sobretot, del seu propi drama.
La pandèmia del COVID-19 suposa una amenaça contra les nostres vides que ha obligat a l’Estat a prendre mesures dràstiques per evitar la propagació del coronavirus, restringint de manera patent els nostres drets i llibertats: confinament de la població, restricció dels desplaçaments, vigilància, monitoratge telemàtica dels malalts i la possibilitat que, en un futur no molt llunyà, les persones puguin ser sotmeses a un test que, en cas de ser positiu, podria obligar a recluir-te a espais habilitats pel mateix Govern.
No obstant això, la intervenció de l’Estat en aquesta crisi ha esdevingut indispensable, no només per evitar que el virus s’estengui, sinó per aprofundir en els valors democràtics, incrementant despesa social, blindant serveis públics, intervenint hospitals i residències de gent gran privades i, en definitiva, ampliant els sistemes d’assistència que distribueixen la riquesa social. Perquè, si bé és cert que el virus no entén de fronteres, sí que entén de classes socials, mostrant les immenses desigualtats socioeconòmiques que caracteritzen les societats actuals, a Espanya i a tot el món.
Per això, aquesta situació ha de servir per enfortir els serveis públics així com els valors de la democràcia, i no deixar ningú enrere. Si en aquests moments tan complicats no som capaços de donar una resposta social, garantint la sanitat, l’educació, el treball, l’habitatge, en definitiva, la seguretat dels nostres conciutadans, de ben segur que s’instaurarà la por, el pitjor dels virus a una societat. Aquesta por que ara alguns volen propagar sigui com sigui. I la por ens paralitza i genera desconfiança en les institucions i desafecció de lo públic, les bases de les democràcies i estats socials. I ara, més que mai, necessitam unes institucions fortes i a ple rendiment.
Les crisis són moments de canvi, poden ser la base pel retrocés o una oportunitat per créixer, per avançar. I això dependrà de les decisions que anem adoptant. Des de les institucions, cal seguir treballant de valent per assentar les bases d’un nou ordre social que sigui més just i igualitari. També més sostenible. Igualment, des de la nostra posició com a ciutadans, hem de ser responsables, actuar amb determinació i seguir lluitant pels nostres valors, aquells que són el fonament de la llibertat i la democràcia que tant ens va costar aconseguir en aquest país.
D’aquesta crisi només en podrem sortir units, amb l’ajuda de totes i tots, perquè la sort dels que ens governen serà la nostra, la de tots. Si lluitam junts, superarem abans la crisi, podrem mirar enrere i sentir-nos orgullosos d’haver-ho fet units, d’haver tengut un enemic comú al qual li guanyarem la batalla. I així, ben segur, que en sortirem reforçats com a societat.
