El debat sobre l’amnistia dels darrers mesos s’ha desenvolupat entorn a tres preguntes, principalment. La primera, si l’amnistia és o no és legal. La segona, si és o no és justa. La tercera, si és o no és útil.
És legal? El Projecte de Llei que hem presentat des del Grup Parlamentari Socialista al Congrés explica com el nostre marc constitucional sustenta la mesura. A part del fet que la Constitució en cap cas prohibeix les amnisties – de fet ni menciona la paraula -, és que el Tribunal Constitucional ja s’ha pronunciat en el passat afirmant la legalitat d’aquesta mesura. El text del Projecte de Llei també cita diferents exemples d’amnisties en altres democràcies europees o tractats internacionals que fins i tot la recomanen com a mesura per a solucionar conflictes polítics.
És a dir, des del Grup Parlamentari Socialista presentam un text sòlid que seguirà el procés legislatiu que segueixen tots els projectes de llei a Espanya. El Partit Popular es precipita en afirmar que l’amnistia és anticonstitucional: ni el text que hem registrat presenta indicis d’inconstitucionalitat, ni li toca al Partit Popular decidir si és constitucional o no ho és, per molt que sovint confonguin les funcions de cada una de les institucions de l’Estat. Quan haguem aprovat la Llei, serà el Tribunal Constitucional qui es pronunciï, no el Partit Popular.
Per tant, mentre el Projecte de Llei segueix els tràmits establerts per la Constitució, crec que les preguntes en les quals hauríem de centrar el debat és en si és justa i en si és útil.
És justa? Jo crec que sí, però és clar que la resposta a aquesta pregunta dependrà de la subjectivitat de cadascun de nosaltres i ho hauríem de poder debatre en calma i amb respecte. Jo crec que és una mesura justa perquè pens que el conflicte a Catalunya és un conflicte polític que s’ha de solucionar als parlaments i entre els partits polítics – és a dir, a través de la política. El govern de Mariano Rajoy no hauria d’haver permès mai que el conflicte acabés als jutjats. Se li va descontrolar el conflicte perquè va decidir practicar un immobilisme inútil que només va contribuir a una escalada que va acabar amb la pitjor crisi constitucional d’Espanya des del 23F. Sempre he pensat que el màxim responsable d’aquesta crisi és qui era president del Govern d’Espanya en aquell moment, M. Rajoy, perquè era ell qui tenia la responsabilitat última de preservar l’ordre territorial.
Però entenc que, a hores d’ara, encara hi ha molts dubtes a la nostra societat sobre si l’amnistia és una mesura justa o no. Especialment perquè el poder mediàtic se n’encarrega de generar aquests dubtes. Per açò, mentre el Projecte de Llei va complint els tràmits legislatius i la ciutadania anam entenent millor l’amnistia, pens que en el que sí que ens podem posar d’acord és en la utilitat de l’amnistia.
És útil l’amnistia? Sí, sense cap dubte. L’amnistia és útil en dos sentits. Primer, perquè fa possible el diàleg entre totes les parts que s’han d’asseure per a trobar una sortida al conflicte català. Fa possible deixar dues vies mortes, la via judicial i la via unilateral, per encarar el conflicte per l’única via útil que és la via política. Fa possible imaginar reformes que tanquin una etapa de conflicte que va començar amb la sentència contra l’Estatut del 2010, i encetar-ne una de més i millor convivència centrada a millorar les condicions de vida de la ciutadania. En definitiva, l’amnistia és útil perquè serà eficaç per a gestionar el conflicte, que és la responsabilitat del Govern d’Espanya.
En segona instància, l’amnistia és útil perquè és una de les tantes mesures compromeses pel PSOE en els seus pactes amb set partits diferents per a fer possible la investidura de Pedro Sánchez i la formació del nou govern. El PSOE i aquests set partits representen a 12,5 milions de ciutadans, la majoria dels votants de les darreres eleccions generals i la majoria del Congrés dels Diputats. 12,5 milions d’espanyols que, per cert, són més que els que van fer presidents a Suárez, González, Aznar i Rajoy. Una majoria evidentment legítima per molt que s’esforcin el PP i el seu poder mediàtic en sembrar dubtes. Una majoria que no és qualsevol, no és improvisada. És la majoria que s’ha unit, superant les seves enormes diferències, per a fer efectiu el mandat del 23 de juliol: frenar un govern de PP i Vox, tallar el pas a la ultradreta a la qual el PP havia obert les portes de les institucions autonòmiques, insulars i municipals.
No ens oblidem que el 23J Espanya va frenar el que avui en dia és una tendència global que erosiona les democràcies: l’auge de l’extrema dreta. Si les mesures pactades fan possible un govern progressista i compromès amb la defensa de la democràcia, evitant l’entrada al Govern d’Espanya d’un partit que la vol desmantellar, llavors aquestes mesures són útils, sense cap dubte. L’amnistia, com totes les altres mesures acordades, és útil per a complir amb el mandat electoral del 23J.
Diuen que era Aristòtil qui deia que la política era l’art del possible. Fer possible el diàleg que ha de dur solucions al conflicte català i fer possible un nou govern progressista frenant la ultradreta ha estat tot un art. Un art útil per a la gent. I per açò hem d’estar els polítics, per a ser útils en la millora de les condicions de vida de la ciutadania.
