El setembre 2020 el Ministeri de Transports, mobilitat i Agenda Urbana va publicà el Butlletí especial d’habitatge social 2020 de l’Observatori de l’habitatge i del sòl. Un document interessant que es centra en l’anàlisi de les principals dades d’habitatge social en el nostre país, per comunitats autònomes i dins del context europeu. L’anàlisi de les línies polítiques seguides els darrers anys resulta necessari per enfocar bé les línies de futur que han de fer possible l’exercici del dret a un habitatge digne i adequat, determinat per l’article 47 de la Constitució Espanyola.
Una de les primeres conclusions d’aquest document és la baixa proporció que representa a Espanya el parc de l’habitatge social respecte el conjunt d’habitatges, en comparació amb altres països de la Unió Europea. Als Països Baixos el parc d’habitatge social representa el 30%, a Àustria el 24%, Regne Unit el 17,6% i França el 16,8%. Espanya registre un 2,5% de parc d’habitatge social respecte del total.
Pel que fa el número d’habitatges socials disponibles i la proporció d’aquests en relació a la població, Espanya torna a quedar en un dels darrers llocs respecte el conjunt dels països europeus, no arribant ni a l’1%, és a dir, menys d’un habitatge social per cada 100 habitants, quan la mitjana de la Unió Europea es situa en un 4%, és a dir, en 4 habitatges socials per cada 100 habitants. Els Països Baixos són els que tenen el número més alt, amb un total de 12 habitatges socials per cada 100 habitants.
Està clar que arrossegam un dèficit important en número d’habitatges socials degut a les polítiques deficitàries en la matèria els darrers anys. Justament en els anys de recessió econòmica, especialment els compresos entre els anys 2011 i 2015, hi va haver una dràstica reducció del conjunt de promocions d’habitatge protegit.
A les Illes Balears concretament, el Govern del Partit Popular, amb el Sr. Company de Conseller d’Agricultura, Medi Ambient i Territori, va optar per aturar 16 promocions que significaven 337 habitatges de Protecció Oficial, el resultat va ser la construcció de 0 (zero!) promocions en tota la legislatura. Igualment, el Govern Rajoy va disminuir dràsticament la dotació dels Pressupostos Generals de l’Estat destinats a l’àmbit de l’habitatge: passant dels 1.500 milions d’euros anuals els anys 2009 a 2010 als 450 milions d’euros per l’any 2018 i 357 milions d’euros pel 2019, és a dir, una caiguda del 70% del pressupost públic en un moment en que el preu de l’habitatge lliure va experimentar un creixement del 6,7% i moltes famílies tenien greus dificultats per accedir a un habitatge digne.
De fet, el creixement del preu de 6,7% del 2018 és el més alt des del 2007, any considerat el més àlgid de la bombolla immobiliària, en el que el preu de l’habitatge lliure va experimentar un creixement del 9,8%. En definitiva, la passada crisi financera i immobiliària del 2008 ens va portar a contradiccions tan grans com a la manca d’impuls de polítiques d’habitatge, ni tan sols un mínim desplegament normatiu, per poder fer front a les necessitats d’habitatges en uns moments que es desnonaven famílies per deixar habitatges buits en espera de temps millors. Seguir potenciant les promocions immobiliàries com una de les principals indústries és un error que fa massa temps que no es corregeix i que el Partit Popular, a dia d’avui, encara es nega a corregir.
A les Illes Balears ara començam a recollir els fruits de la Llei 5/2018 d’Habitatge aprovada per un govern progressista i amb el vot en contra del Partit Popular. Aquesta llei posa un marc normatiu innovador per desenvolupar diverses polítiques públiques destinades a pal·liar la manca d’habitatge a un preu assequible, amb l’objectiu final de garantir aquest dret fonamental. S’obre un nou marc normatiu que permet engegar mecanismes innovadors per solucionar l’anomalia de l’existència d’habitatges injustificadament desocupats mentre existeixen necessitats socials clares de demanda d’un habitatge.
Així la Llei permet posar a disposició de l’Administració Pública eines per exigir als grans tenidors que cedeixen, de forma temporal i per un període aproximat de 7 anys, habitatges que tinguin buits i tancats, que no es trobin a la venda, per destinar-los al lloguer social. Són cessions temporals. I com sempre, el PP ha criticat el desenvolupament d’aquesta mesura que permetrà posar habitatges buits a disposició de famílies que ho necessiten. I, la pregunta és: el PP prefereix habitatges buits, a que siguin ocupats per famílies necessitades? Podem pensar que sí, que la seva política d’habitatge segueix sent l’immobilisme, segueixen en el seu arcaic model d’abandonar el sector immobiliari al lliure mercat mentre una part de la societat té greus dificultats per accedir a un habitatge digne. El que es necessita són polítiques d’habitatge clares i decidides, com fem els socialistes i, sobre tot, continuades en el temps. Sols així assolirem els índexos de la majoria dels països europeus. L’objectiu està marcat i seguirem la senda per què l’habitatge sigui un dels eixos centrals de la cohesió social i la gran eina contra les desigualtats.
Source: Federació de Menorca
