L’1 d’octubre és el dia internacional de les persones majors, una fita que més enllà de ser commemorativa ens haurà de servir a tots i totes sobre el valor d’aquesta etapa vital.
Vivim en una societat on tantes vegades s’invisibilitzen les persones grans i únicament es posa en valor la joventut. La por a envellir o els cànons de bellesa destinats a evitar els inevitables efectes del pas dels anys i models socials que únicament representen etapes vitals on les persones majors hi tenen poc espai, són el nostre dia a dia.
Tot açò contrasta dràsticament amb les dades demogràfiques. La nostra societat envelleix molt ràpidament i, de fet, cap al 2050 hi haurà el doble de persones majors que a dia d’avui. I Menorca no n’és una excepció: és l’illa més envellida i des del 2018 tenim més majors de 65 anys que menors de 18.
Ens trobam llavors davant un escenari on el nombre de persones majors creix exponencialment, però, per contra, no ho fa la seva visibilitat pública. Costa trobar campanyes publicitàries o notícies d’actualitat on ells i elles siguin els protagonistes.
Tots els factors lligats a l’envelliment segueixen mantenint una connotació negativa com si hagin de deixar de ser persones socialment vàlides, persones actives que tenen encara moltíssim que aportar a la nostra societat. En lloc d’això queden relegades a un segon plànol en l’espai públic. Partint de la certesa que tots envellim, l’esperança de vida augmenta, la qualitat de vida és elevada i, per tant, també el manteniment de les capacitats físiques i mentals tot i el pas dels anys, cal demanar-se quins canvis calen a la nostra societat per acceptar-ho, integrar-ho i donar a les persones grans el reconeixement que mereixen?
Aquesta discriminació gairebé sistemàtica és una pràctica molt més estesa del que podríem pensar. Se la coneix amb el nom d’edadisme i té conseqüències nefastes per qui la pateix. Provoca la vulneració de drets, maltractament, exclusió social… afectant l’autoestima i l’estat de salut de les persones que ho pateixen.
Són molts els exemple que trobam, tots ells visibles si hi posam atenció en el nostre dia a dia; des de situacions de recerca de feina, on s’exclou directament per l’edat, a situacions on se’ls infantilitza dirigint-se a ells i elles com si fossin infants.
Hi ha un canvi molt important entre com era tractada la gent gran abans, com a referent de saviesa i experiència, a avui dia. Això és totalment paradoxal en un món cada vegada més envellit. I és que l’edadisme és la tercera discriminació més estesa al nostre país, per darrere del racisme i el sexisme. Les persones de més edat haurien de despertar en el seu entorn el reconeixement i el respecte i no l’aïllament social i laboral, ja que tenen molt per aportar a la societat.
Aquest fet requereix una revisió acurada de les noves polítiques, que s’han d’abordar amb una visió diversa i completa, enfocada no només a combatre les discriminacions que pateixen sinó també a posar en valor tot el que poden aportar a la nostra societat.
La seva experència i el temps del que disposen un cop passada la jubilació han de convertir-se en factors que els permetin participar i ser reconeguts com a persones actives a tots els àmbits. Que avui dia 1 d’octubre serveixi perquè entre tots i totes i reflexionem.
