Les polítiques públiques d’habitatge són necessàries per revertir una situació del mercat immobiliari que deixa sense possibilitat d’accés a moltes persones. Per aquest motiu s’ha de treballar amb mesures legislatives integrals, que comptin amb la participació de tots els agents implicats, i en la direcció d’augmentar el parc d’habitatge protegit, tant públic com privat, tant de lloguer com de compra-venda. Així és com des del PSOE hem assumit el nostre compromís des de les institucions on tenim i hem tingut responsabilitats de govern.
La crisi social i econòmica derivada de la Covid-19 torna a posar l’accent i la preocupació en els problemes d’accés a l’habitatge, perquè aquest és i ha de ser un dret fonamental. Tothom recorda el que va passar fa deu anys, quan es va deixar enrere molta gent, fruit de desnonaments que no van fer altra cosa que empitjorar la vulnerabilitat de tantes i tantes famílies.
El Govern fa temps que actua, amb polítiques d’habitatge que necessiten temps per dur-se a terme, però que malgrat tot ja estan donant resultats, amb projectes de construcció d’habitatge públic (500 en marxa arreu de les Illes Balears) i amb la previsió d’iniciar-ne 500 més, ben properament. A més, s’incrementa el suport a les famílies per fer front al pagament del lloguer, amb ajudes que arriben fins al 40% del preu mensual, per un termini màxim d’un any.
En tot aquest temps, el PP ha estat incapaç de fer cap proposta innovadora, efectiva i ambiciosa per incrementar el parc públic d’habitatge o davallar els preus de lloguers.
La Llei d’Habitatge aprovada la passada legislatura, la primera llei en matèria d’habitatge en la història de les Illes Balears, ha introduït mesures pioneres, com la mobilització d’habitatges buits de grans tenidors o la protecció per vida dels nous habitatges protegits. I el decret de mesures urgents en matèria d’habitatge, que dona continuïtat a la Llei. Dues normatives a les quals el PP no els va donar suport, negant-se a prohibir cap desnonament sense alternativa, negant-se a augmentar les sancions als grans tenidors que no cedeixen els habitatges buits, negant-se a augmentar el parc públic d’habitatge, negant-se també a què el Govern es converteixi en comprador prioritari dels immobles procedents d’execució hipotecària.
Cal recordar la poca fe posada en matèria d’habitatge en èpoques en què governava el PP. Poden dir que llavors no tenien els fons que ara s’han mobilitzat per construir habitatge protegit, però són els fets el que compten: dels seus anys de Govern no en va sortir una sola parcel·la preparada per començar les obres, ni cap projecte redactat per poder treure a licitació. Tot el contrari, el que es va fer va ser vendre terrenys on s’hi havia de construir pisos de protecció oficial.
A més, també vam veure com van tancar l’oficina de l’IBAVI a Menorca, igual com les d’Eivissa i Formentera. Sense aquest servei de suport, els ciutadans i ciutadanes s’havien de desplaçar a Mallorca, o dirigir-se a un telèfon d’atenció, si volien fer cap gestió o rebre informació.
De tot açò, els diputats del PP que ara volen donar lliçons llavors no van dir res. És més, molts tenien responsabilitats executives al Govern o en ajuntaments, des d’on es podria haver demostrat un mínim d’interès per fer front, d’una manera o altra, a aquesta problemàtica. En canvi, la seva resposta va ser nul·la.