És molt difícil que les crítiques cap a la Unió Europea siguin precises per mor del complex entramat d’institucions que formen, per això és molt important saber de quines institucions parlam quina postura té cada una
Aquests darrers dies s’ha parlat molt de les possibles respostes de la Unió Europea (UE) davant la crisi que ha generat la pandèmia del COVID19.
Com ja ha passat en ocasions anteriors, és molt difícil que les crítiques cap a Europa siguin precises per mor del complex entramat d’institucions que formen la UE. Ens referim a “Europa” com un subjecte únic i valoram les seves decisions sense tenir en compte les diferències que existeixen entre els distints actors que modelen la política europea.
Per tant, abans de valorar qualsevol acció de la UE, és molt important saber quines institucions en formen part i quina postura té cada una entorn de la qüestió de la qual parlam.
El Consell Europeu, que representa els estats dels ara 27 Estats Membres, té una particularitat que cal tenir en compte: per aprovar algunes de les polítiques més importants, necessita unanimitat.
La UE té una estructura institucional basada principalment en la Comissió Europea, que té el poder executiu; el Parlament Europeu, que té el legislatiu; i el Consell, que representa els estats dels ara 27 Estats Membres de la Unió Europea.
Aquesta darrera institució té una particularitat que cal tenir en compte sempre: per aprovar algunes de les polítiques més importants, necessita unanimitat. Això vol dir que, encara que la Comissió Europea, la majoria d’eurodiputats i la majoria de governs estatals estiguin a favor d’una política determinada, si un sol govern nacional hi està en contra, la pot bloquejar.
La Comissió i el Parlament defensen una acció conjunta i contundent per ajudar els països que estan patint més la pandèmia, com el nostre, però una minoria de governs al Consell sembla que la vol bloquejar.
El perill de no tenir present com funciona la presa de decisions en la política europea és que, quan la criticam, de vegades no afinam bé en assenyalar els responsables, que solen ser una minoria de governs nacionals bloquejant l’acció comunitària des del Consell.
Va passar durant la crisi de 2008, va passar en la crisi dels refugiats, i, sembla, que ara també pot passar: la Comissió Europea i el Parlament Europeu defensen una acció conjunta i contundent de la UE per ajudar els països que estan patint més la pandèmia, com el nostre, però una minoria de governs al Consell sembla que la vol bloquejar.
Si, quan parlam “d’Europa”, no tenim en compte el rol que juga cada actor del procés de presa de decisions i la posició que té, segurament acabarem carregant les culpes, injustament, al conjunt de la UE –quan, precisament, la majoria d’actors sempre solen defensar l’acció conjunta que els ciutadans reclamam però que bloquegen una minoria de governs nacionals.
La Comissió Europea, en coordinació amb el Parlament i el Consell, entre altres accions, ha comprat material de protecció sanitària per als estats per valor de 20.000 milions d’euros.
Una vegada fet aquest aclariment, cal analitzar què s’està fent a Brussel·les aquests dies.
De moment, la Comissió Europea, en coordinació amb el Parlament i el Consell, entre altres accions, ha comprat material de protecció sanitària per als estats per valor de 20.000 milions d’euros, ha posat en marxa “carrils verds” per garantir les cadenes de subministrament dins de la Unió i ha ajudat l’empresa CureVac amb 80 milions d’euros per al desenvolupament i producció d’una vacuna contra el COVID19.
Així mateix la Comissió va anunciar la creació de SURE, una iniciativa que proporcionarà 100.000 milions d’euros per protegir els nivells d’ocupació als països més afectats pel coronavirus a través de sistemes com els ERTOs.
A més a més, en matèria econòmica, ha flexibilitzat les normes que limitaven l’ajuda financera dels estats a les empreses i també els límits de despesa pública establerts al Pacte d’Estabilitat perquè els governs puguin invertir tot el que necessitin per fer front al virus.
També s’han redirigit 37.000 milions d’euros del pressupost europeu de la política de cohesió per lluitar contra la pandèmia i s’han modificat els fons del Fons Social Europeu i del FEDER perquè puguin finançar equipament d’atenció mèdica i de protecció i puguin reforçar les infraestructures sanitàries.
Així mateix, aquest passat dimecres, la Comissió va anunciar la creació de SURE, una iniciativa que proporcionarà 100.000 milions d’euros per protegir els nivells d’ocupació als països més afectats pel coronavirus a través de sistemes com els ERTOs.
Les institucions europees estan dedicant també els seus esforços a combatre un virus que suposa una amenaça per a la vida de milers d’europeus i per a l’economia de tot el continent.
Totes aquestes mesures ja aprovades per la UE demostren que, igual que els governs estatals, les comunitats autònomes, els consells insulars i els ajuntaments, les institucions europees estan dedicant també els seus esforços a combatre un virus que suposa una amenaça per a la vida de milers d’europeus i per a l’economia de tot el continent.
Però les accions preses fins ara, evidentment, no són suficients. La UE té més instruments (i més potents) per ajudar els països més afectats dels que ha posat en marxa fins ara, però per poder fer-ho necessita que tots els governs es posin d’acord al Consell.
Aquests dies seran determinants per definir quina serà la resposta europea per fer front a la crisi.
Fins ara, països com els Països Baixos o Alemanya han bloquejat algunes iniciatives que demanam els eurodiputats socialistes i governs com l’espanyol, l’italià, el portuguès o el francès, i que són iniciatives que també la Comissió Europea està disposada a adoptar.
Després que els caps de govern no arribassin a un acord a causa d’aquest bloqueig, el pròxim dijous, 9 d’abril, tornaran a reunir-se i, vista la màxima urgència de la situació, no es poden permetre no arribar a un acord.
Per tant, aquests dies seran determinants per definir quina serà la resposta europea per fer front a la crisi.
Els socialistes europeus demanam que, amb caràcter d’urgència, es mobilitzi el Mecanisme d’Estabilitat (Mede), un fons de rescat creat el 2012 i que serviria per injectar liquiditat a les economies nacionals que han interromput sobtadament la seva activitat per prevenir els contagis.
Els socialistes europeus demanam que, amb caràcter d’urgència, es mobilitzi el Mecanisme d’Estabilitat (Mede), un fons de rescat creat el 2012. El Mede serviria per injectar liquiditat a les economies nacionals que han interromput sobtadament la seva activitat per prevenir els contagis.
Tot apunta que hi haurà un acord perquè es mobilitzi, però cal no oblidar que els fons del Mede no deixen de ser fons prestats que substitueixen un tipus de deute per una altra.
És a dir, és una acció que pot ser immediata i, per tant, ajudar a curt termini, però a mig i llarg termini és necessari un pla de rescat que vagi molt més enllà perquè això no s’acabi convertint en una altra crisi de deute que ofegui, sobretot, les economies espanyola i italiana.
Sota el principi de solidaritat, que és un principi fundacional de la Unió Europea, tots els estats haurien d’ajudar-se entre si per pagar el deute, a través d’eurobons, i, així, fer que aquest no acabi amb les economies d’alguns països.
Per això, el president del Govern d’Espanya, Pedro Sánchez, ha demanat un pla Marshall europeu per salvar l’economia i Ursula Von der Leyen, presidenta de la Comissió, ha suggerit que s’emmarqui dins el Marc Financer Multianual (un pressupost a set anys que s’ha d’aprovar de cara al 2021).
Sota el principi de solidaritat, que és un principi fundacional de la Unió Europea, tots els estats haurien d’ajudar-se entre si per pagar el deute, a través d’eurobons, i, així, fer que aquest no acabi amb les economies d’alguns països.
L’endeutament públic no s’ha de veure com una irresponsabilitat d’alguns governs sinó com una acció inevitable per salvar les economies, com l’espanyola i la italiana, i, amb elles, l’economia europea.
És en aquesta resposta a mig i llarg termini on hi pot seguir havent desacords entre governs.
La meva opinió és que, en aquesta crisi que ha arribat de forma tan sobtada i que ens ha obligat a aturar l’activitat econòmica, l’endeutament públic no s’ha de veure com una irresponsabilitat d’alguns governs sinó com una acció inevitable per salvar les economies, com l’espanyola i la italiana, i, amb elles, l’economia europea.
No és admissible que els governs holandès i alemany es desentenguin de l’esforç econòmic que hauran de fer els països més afectats perquè, en moments de bonança per a nosaltres, ells també obtenen molts beneficis.
No és admissible que els governs holandès i alemany es desentenguin de l’esforç econòmic que hauran de fer els països més afectats perquè, en moments de bonança per a nosaltres, ells també obtenen molts beneficis.
En el sistema econòmic totalment interdependent que tenim a la UE, és fonamental que ens ajudem els uns als altres. Perquè avui la pandèmia ens ha copejat més fort a uns, però demà pot tocar als nostres companys europeus.
Per tant, la resposta de la UE ha de ser unida, contundent i solidària.
Alícia Homs Ginel
Eurodiputada del PSIB-PSOE
