Trobar l’equilibri sempre és difícil. L’equilibri entre les teves conviccions i les teves contradiccions, l’equilibri entre el que et demana el cos i “el que està bé o és el correcte”, l’equilibri entre perdre els papers o posar l’altra galta, l’equilibri entre difondre mentides i exercir la llibertat d’expressió… i també l’equilibri entre la NOSTRA veritat i la veritat dels altres. I en política això encara és més complicat, per l’exposició pública, per la necessitat de dir el que volen escoltar els teus votants, per una qüestió electoralista.
El dijous 26 de maig, a la Comissió per a la Reconstrucció, Patxi López va esclatar i va exclamar “llevo media vida escoltado por defender la libertad para que todos digan lo que les da la gana, pero deberíamos hacer una reflexión de si debemos decir lo que nos da la gana sobre todo, en todas partes […] ¿para qué venimos aquí? ¿para reproducir los insultos?”.
El problema és que l’extremadreta (i lamentablement el PP cada vegada s’està acostant més a aquesta dreta extrema) ha convertit la mentida i la crispació i els insults en la seva vertadera i única tàctica política. Quan la resta de partits entren a la brega per rebatre’ls, ens estam embrutant i els feim el joc en la seva deriva, perquè el seu interès últim és precisament crear aquest ambient tens i crispat i que els ciutadans pensin que “tots els polítics són iguals”; però si intentam ignorar-los i no ens defensam, ens acusen de ser “massa poc contundents”.
Pens molt sovint en una frase de l’escriptor Sebastià Alzamora que li va dur problemes amb la justícia: referint-se a algú que nega la unitat de la llengua catalana va dir que “o és imbècil o un fill de puta”. Potser es va excedir en les formes i hauria pogut triar unes altres paraules, emprant “ignorant” per “imbècil” i “malintencionat” per “fill de puta” (potser aquí hi va haver una mica de falta d’equilibri, perquè, fart d’haver de tornar sempre sobre aquest tema, Alzamora va amollar el que li demanava el cos i així ho va reconèixer posteriorment ell mateix), però en el fons li vessava la raó: els que constantment difonen mentides o bé són persones ignorants (tant que no s’adonen ni de la pròpia ignorància), o bé saben que el que diuen és fals però tenen algun interès a propagar el virus de la seva mentida.
Això és el que fa sistemàticament la ultradreta. I l’única manera de combatre-ho és no entrar en el seu joc. És molt difícil intentar argumentar en contra d’una mentida. Al final és una qüestió de fe: si algú vol creure que el Govern menteix i falseja les dades, que va convocar la manifestació del 8M per propagar la COVID pel país i implantar una dictadura comunista, serà complicat convèncer-lo del contrari.
Moltes vegades només escoltam el que volem sentir i si un fake ens reafirma en les nostres tesis, en la NOSTRA veritat, la temptació de difondre’l és molt gran. Però si ho feim, sense contrastar la notícia, sense esperit crític, tornam a entrar en el seu joc i contribuïm a crear aquest ambient fals i tens en què ells se senten tan a gust.
Dins aquesta estratègia de fer virals tesis desqualificadores, la dreta ha trobat un blanc ideal en Fernando Simón. Aquestes darreres setmanes s’ha posat de moda una de dues: o odiar-lo i insultar-lo, o amar-lo i enaltir-lo. Jo, que no som gaire idòlatra, he de confessar que m’ha guanyat. Simón representa molt bé aquest equilibri que hauríem de trobar: és humil malgrat esser brillant (no fa falta reproduir aquí el seu CV), és amable, sempre correcte, no entra a les provocacions de què és objecte a diari, és capaç de reconèixer errors, té una paciència infinita, no cerca notorietat ni protagonisme… El ministre Salvador Illa també té un caràcter semblant.
Necessitam més persones, més polítics com ells i necessitam no desqualificar-los precisament per la seva humilitat. L’exemple del seu tarannà i de la seva manera d’actuar ha de ser més convincent que les males maneres dels ignorants i dels malintencionats.
A tot això, el Consell de Ministres acaba d’aprovar l’Ingrés Mínim Vital, una mesura que arribarà a 850.000 famílies. Aquesta és la manera que té el Govern socialista de treballar per avançar en equitat i justícia social. De debò que deixarem que aconsegueixin ocultar aquesta fita històrica de la nostra Democràcia sota el renou de la crispació?
Susanna Moll Kammerich
Senadora del PSIB-PSOE per Mallorca
