La responsabilitat que tenim des de l’esquerra és impedir la segona oportunitat per a la dreta, mantenir la majoria del 28 d’abril i donar suport a qui garanteixi una vertadera voluntat de formar govern i aportar estabilitat
La repetició electoral entra dins la normalitat institucional, ja que està prevista per la Constitució Espanyola de 1978 al seu article 99.5. És la fórmula que van pensar els pares de la Constitució per resoldre les situacions de bloqueig en la formació de Govern: retornar la paraula al poble.
Aquesta mesura contemplada a la Constitució significa que el text fonamental, a diferència d’altres sistemes parlamentaris on la pressió segueix sobre els diputats electes, trasllada la responsabilitat a l’electorat. Recordem l’emblemàtic cas de Bèlgica que, entre 2010 i 2011, va tenir 541 dies un govern en funcions, ja que no es preveu una convocatòria automàtica d’eleccions.
El 2016, Mariano Rajoy va forçar una segona convocatòria electoral sense ni tan sols sotmetre’s a un debat d’investidura. Va furtar als ciutadans la possibilitat d’escoltar el seu programa, les seves intencions. Anàrem a unes segones eleccions on el partit “guanyador” havia renunciat a complir amb la seva obligació constitucional.
L’única experiència que tenim d’aquesta repetició és, per tant, la de 2016, i no record que resultàs una convocatòria especialment polèmica, tot i provenir també d’un any carregat d’eleccions: maig de 2015, eleccions municipals i autonòmiques; desembre de 2015, eleccions generals, repetides el juny de 2016.
Aquesta vegada arribam als comicis amb unes circumstàncies diferents: una clara victòria del Partit Socialista, que va intentar la negociació, particularment amb el partit que es troba a la seva esquerra.
Del fracàs de les negociacions hem arribat a una nova convocatòria, que entra dins la normalitat constitucional, i que ha de ser un motiu de major responsabilitat per als actors polítics per tal arribar a un acord, ara sí, a partir del 10 de novembre.
Jo no tenc dubte que aquesta vegada serà possible. Però la possibilitat només la podrem plantejar si hi ha una victòria del Partit Socialista, al voltant de la qual construir la majoria progressista.
Ja en aquella ocasió esmentada, el 2016, la determinació de Mariano Rajoy de repetir les eleccions renunciant a la investidura, es prengué per part de la dreta com una segona oportunitat, com així va ser.
En aquell moment encara es parlava del “sorpasso” a l’esquerra, que va seguir alimentant les aspiracions de la “nova política”. Però, en definitiva, el resultat va ser positiu només per al PP, que va millorar la seva representació, i negatiu per a la resta.
La lliçó que es podria haver extret d’aquella convocatòria és que la dreta sí que aprofita les segones oportunitats, les aspiracions de “sorpasso” varen convertir-se en un declivi electoral que encara continua, i el PSOE va entrar en crisi.
Certament, hi va haver una falta de pragmatisme que sí que hem tengut a algunes Comunitats Autònomes, on frenar les polítiques de la dreta, que ara arriben acompanyades de la ultradreta, es converteix en la prioritat absoluta.
Per tant, què hem d’aprendre d’aquests antecedents? Els votants progressistes han de tornar a apostar per aquells que garantim una majoria progressista, i l’estabilitat d’aquesta. La responsabilitat del votant progressista és tornar a votar. La responsabilitat dels partits: aconseguir l’acord de governabilitat sí o sí.
Ja hem vist que els votants i els partits de la dreta es prenen el 10 de novembre com a una segona oportunitat. La responsabilitat que tenim des de l’esquerra és impedir aquesta segona oportunitat, mantenir la majoria del 28 d’abril, donar suport a qui garanteixi una vertadera voluntat de formar govern i aportar estabilitat.
Això és el que proposam els socialistes. Només amb una sòlida majoria del PSOE podrem construir l’acord que tots volem. A Portugal ha estat possible, ha funcionat i repetirà l’esquerra al capdavant del Govern. A Itàlia ha estat necessari, per desgràcia, tenir un govern controlat per Salvini des del Ministeri de l’Interior perquè es veiés la necessitat d’assolir un acord que exclogués a la Lega.
En tot cas, com ja hem dit, només des de la base de la victòria del PSOE el 10 de novembre podrem explorar les vies d’un acord per a un govern progressista i estable.
Cosme Bonet
Senador per Mallorca i candidat al Senat
